Març, un mes en que sempre passen coses

Un relat de: espurnadagost

Com cada matí, va sonar el despertador a les 6h. Diuen que gaire be la meitat de la gent està contenta amb la seva feina, però el Març és aquell mes en que els llençols s´arrapen calorosament a la pell nua i no et deixen sortir del llit. Potser per això es distorsiona la teoria del got mig ple.
Seguint la mateixa rutina diària, surto al carrer sense adonar-me ni del fred, ni de la gent, ni si és un dia clar o ennuvolat.
Aquesta ciutat enorme em va traient l'ànima de mica en mica sense adonar-me.
Tothom va a la seva, sense preocupar-se dels veïns ni companys , en aquesta ciutat de ciment que ens engoleix.
M´endinso al tren. No he portat res per llegir i no trobo lloc per seure. Miro l'exterior, no ha sortit el sol. Augmenta la sensació de ciutat freda i sense esperit.
Miro la gent.
Entre els meus companys de viatge veig molts estrangers. Penso en tots ells. Què els ha empès a marxar del seu país? Què esperen trobar en aquesta ciutat buida? Esperen tornar al seu país amb les butxaques plenes? Com van recórrer aquest llarg viatge? Els van enganyar? Què els espera?
El difícil és posar-nos a la seva pell. Ens fa por apropar-nos, por al desconegut, por al que no correspon als nostres esquemes.
Al tren veig molts ulls tancats.
Entre la resta, en trobo uns de negres, vius, espurnejants. És un xicot àrab. Té una mirada especial, forta i expressiva. És atractiu, amb el color de la pell que m'agradaria tenir. No miro descaradament. Em ve al cap que potser al seu país la dona no te llibertat i agraeixo viure en aquesta ciutat tan grisa.
La seva mirada m'atrau. Té una mirada misteriosa. Dels seus ulls m' arriba una barreja de seguretat, patiment, alegria, por, serenitat, ràbia... Un cocktail que no puc esbrinar ni analitzar i que m'inquieta cada vegada més.
Em vaig imaginar la seva vida en una terra llunyana on les muntanyes són ferèstegues, salvatges, d'una bellesa insòlita. Vaig crear-me un miratge on hi havia la seva dona i els seus fills plorant per la seva marxa.Realment valdria la pena aquesta fugida?
Vaig desconnectar-me dels meus pensaments al veure que s'aixecava i marxava.
Després d'haver-se tancat les portes, em vaig adonar que s'havia deixat una bossa. Vaig pensar que algú la trobaria i la duria a objectes perduts. Baixava a la parada següent.
Quan vaig despertar no vaig saber on era. No sentia cap soroll, només veia boques cridant. Vaig pensar que estava a l'infern. No recordo res més.
Molt de temps després vaig pensar en aquella misteriosa mirada.


Comentaris

  • Tremendo[Ofensiu]
    Autobahn | 03-12-2007 | Valoració: 10

    M'he quedat garratibat. Això si que és terror de debó i sense additius ni conservants.

    Molt ben narrat, concís i a la jugular del lector, amb un recurs narratiu que, més que un truc per impactar- essent impactant per ell mateix-, el fas servir per a poder clavar el que vols expressar al lector, com a mínim a mi.

    Em sap greu que no faci cap aportació crítica que ajudi a fer-lo millor: quan una cosa m'afecta els sentits em costa molt ser analític. Per a mi, com a lector, és una cosa molt positiva. Per a tu, com a escriptora, t'aporta molt poc, excepte que has donat en el clau.

    Moltes gràcies.

  • Arbequina | 28-11-2007

    M'ha agradat aquest relat , aquesta mirada de lo quotidià. També m'ha inquietat llegir-lo, doncs havia pensat fer-ne un de semblant... suposo que a tot urbanita se li ocorre parlar del que veu al metro, que és bastant xocant i interessant. Però el teu estil m'ha agradat força, molt reflexiu.

    A reveure

l´Autor

Foto de perfil de espurnadagost

espurnadagost

12 Relats

28 Comentaris

14320 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
Tant se val qui sóc o qui he estat durant tot aquest temps. He viscut el bo i el dolent.

Voldria començar una nova vida fora d´aquest foc que m´està cremant.
Aspiro a ser feliç - com sempre he estat - ser dóna -com sempre he estat- , ser jo - com sempre he estat-.
Tot i les ferides a l´ànima , encara tinc ganes de riure i de viure la vida.
Sé que , com una espurna, puc durar només uns pocs segons fora del foc. Però només per aquests segons de llibertat val la pena arriscar-se.
Ara, sento necessitat d´escriure.

espurnadagost@gmail.com