Vint anys de diferència

L'enorme diferència d'edat que es portaven la Isabel i el Pau no va ser un inconvenient quan es van conèixer. Ella, de 23 anys, no tenia amistats serioses degut al seu caràcter avinagrat i rondinaire. No era atractiva però tampoc era lletja a parir. Els comptats nois que se li havien apropat, fugien com llampecs quan ella es mostrava finalment tal com era. Ella rondinava tot el dia i de tothom sense excepció. Criticava als pares, als amics, a la resta de la família, a persones interessants que de cop li giraven l' esquena quan la coneixien de debò.Tot el que li sortia malament, ho atribuïa als demés. No era una persona intel·ligent. No tenia vocació però pensà que aquelles criaturetes no eren lliures d'escollir el que volien. No era gens decidida, li feia molta por la gent. Per una casualitat, va conèixer en Pau. Li sobrepassava 20 anys. Era una persona experimentada que acabava de començar una nova vida després d'haver trencat amb la seva parella. Tenia aquella edat en que els homes tenen el cap un tros avall i va constatar de seguida que amb la Isabel hi havia possibilitats. A més, semblava valorar-lo i ella li oferia una espatlla sobre la que plorar. Ella el veia com a algú que no la rebutjava, el seu Mentor... Li veia la virtut de la seguretat, l' experiència, la passió en el sexe que no havia experimentat mai, protecció. Quan va conèixer el Pau el seu caràcter es va endolcir ràpidament, però únicament amb ell . Al tenir una parella molt més gran que ella, amb la vida resolta, es sentia superior a les altres noies que mantenien relacions convencionals amb altres nois. Van decidir ràpidament anar a viure junts, van tenir fills. Però les aparences no poden durar eternament i tard o d'hora, arriba el moment de treure´s la màscara de l'engany. La Isabel ho va fer de forma violenta, de ser amable a agredolça i d'aquí a l'agror total. Els seus capricis, que inicialment eren coberts, ja no ho eren. Sempre havia estat egoista. Totes i cada una de les situacions la sobrepassava molt. La feina a casa, la relació amb els fills, la relació amb la família. Fins i tot aquella feina de poquíssimes hores sense responsabilitat li semblava un obstacle. Tot eren problemes, tot queixes, tot motius angoixants. El ‘caos', com deia ella. Poc a poc, en Pau es va anar contaminant d'aquest verí. Envoltat d'un ambient hostil, va començar a tornar-se com ella. Es van acostumar a viure d'aquesta manera. Estava al fil de la desesperació, tip de la immaduresa de la Isabel. Després de molts anys, en Pau ja en tenia 64 i la Isabel 44. Ell ja estava jubilat. La passió sexual que havia hagut a l' inici s' havia apagat ràpidament feia molt de temps. Hi havia un ambient irrespirable a casa i a més, l'edat del Pau no ajudava a aixecar la moral en cap dels aspectes. Després de tant de temps rondinant i estressant-se per tot, l' Isabel semblava una vella . Va decidir començar a cuidar una mica la seva imatge i buscar a fora el que no tenia, tal i com ja havia fet feia molts anys. Es va pintar i es va posar la màscara de nou. No estava implicada en aquell projecte, només buscava l' afecte i la vida social que no havia tingut mai exceptuant els inicis amb en Pau. Molt aviat, va trobar una nova víctima amb la que iniciar el joc. Aquest cop l' escolliria una mica més jove, que li donés una mica de la medicina que no trobava a casa. Era un persona compromesa i amb ganes d'emprendre aquell projecte. Ella hi va veure un nou Mentor... Ell una espatlla sobre la que plorar i sentir-se una mica valorat. Van riure sota la màscara que s'havia escampat sobre els dos. No trigaria massa a caure, ho haurien perdut tot.