Esclaves

La capa d´humil·liació que la cobria va anar fent una crosta invisible però resistent als cops de cada dia. Al seu cap hi mantenia una estranya maroma de núvols.

Com un infant que només ha conegut el món més proper i no havia vist altres realitats, s´aferrava a la seva realitat cruel, desil·lusionada, desafectada.

El desig d´amagar-se d´ell i de tot el que l´envoltava amb ell , inclòs ella, es consolidà en la seva pròpia personalitat. Somiava a vegades a ser com una serp que es desempallega de la seva primera pell per fer-hi sortir una de nova més lluent, més forta, més adaptada a la vida.

Aquesta por ferotge s´apoderava d´ella i pensava que la vida no era per viure-la sinó per esperar la seva fi. En algun moment va sentir-se prop d´aquesta fi, estirada a terra amb les costelles trencades, cridant un auxili mort sense so. El dolor i la sol·litut eren els seus companys fidels, els únics que l´havien acompanyada durant tot aquest temps.


Pensava què estava fent malament, què faria malament, què podia fer per acontentar-lo. Una mirada ? un petó? paraules amables? Es sentia petita, miserable, incapaç de fer res, porca, lletja, puta,... Havia interioritzat totes i cada una de les misèries que li injectava.

Sabia que un dia es llevaria i ja no s´aixecaria més. La immobilitzaria el dolor, la por, la fugida de l´ànima, .. Com la seva mare, prima, callada, espantada, esclava, torturada, trista .

Mai havia estat capaç de defensar-se ni defensar ningú. Aquella nit d´octubre en que va morir, al apropar-se als seus llavis , li va semblar que deia ‘ mata´ l'. Dubtava si havia estat només fruit de la seva imaginació, un petit incís a la seva amargada vida.
I ara , mirava la seva filla de mesos tacada de la seva sang, incapaç de protegir-la. Sabia que abans que acabés la nit acabaria aquell malson.