Manresa centre dos cops

Manresa centre

Avui he visitat Manresa, la Manresa del centre. He anat infinitat de vegades a la ciutat però encara no havia fet un recorregut tranquil - dues hores a peu - pel centre. La seu amb el seus vitralls, la cova on es va estar Ignasi de Loyola, orientada cap al sud, sobre el pont del riu Cardener, a la part barroca - quin estil més odiós -, les muralles, el call jueu...
Una ciutat humida i freda a l'hivern, plena de gent vinguda d'altres llocs del mon, circulant-hi.
He vist la fàbrica Bertrand i Serra: o Fàbrica Nova, immens edifici, com un castell capitalista o un seminari de postguerra: rectangular planta, fenomenal i poderosa, inexpugnable, amb imponents torres. Més vistosa encara per les obres que s'hi fan al voltant que la deixen sola com un emblema al mig del no res. I com Ignasi he vist la llum: m'he imaginat la gent entrant ben d'hora i treballant fins tard. He entès que s'hi feia allà en aquell escenari de pel•lícula de terror - malgrat o més ben dit, gràcies el sol i la llum clara de d'hivern -, el misteri capitalista de la transformació del treball dels obrers en lucre pels capitalistes: Aquell era el lloc on els treballadors alimentaven i donaven vida a uns pocs burgesos, convençuts, una bona part d'aquells, de la bona sort d'haver assolit aquell esclavatge a hores i agraïts als "amos". Des de la plaça del Remei l'he contemplat una bona estona, adonant-me'n de la infernal maquinària de recargolar a la gent, d'utilitzar-los com objectes i llençar-los un cop exhaurits sense cap diferència, amb les cadires velles esventrades, la maquinària en desús, el filferro rovellat,...d'utilitzar a la gent a la força sense la seva intervenció voluntària i conscient al servei d'objectius mesquins però que un dia van ser, curiosament, necessaris.
Manresa centre redux
Renovo el passeig per Manresa centre, amb l’inevitable visita a l’hospital de Sant Andreu (és important el testament vital; m’he de fer el meu per a evitar que no s’acarnissin amb mi, arribat el cas)
Tot és produeix amb estranya monotonia; encara, els que jeuen inerts, tenen la característica de persones per a nosaltres. Sabem a què condueix el que ha passat i la veu a estones es trenca. Pleguem tots els objectes i marxem: cadascú a la seva banda, on adquirim la distancia entre els conceptes; i on, allò viu, ja es comença a barallar i vol desprendre’s d’allò que ja no n’és de viu.
Passeig pel centre: fins i tot les cultures més dures I tancades es desfaran: les nenes ja no duran aquest emblema que la religió les hi obliga a dur ( o potser no és una cosa de la religió, pròpiament!, sinó només d’uns quants capellans fonamentalistes; els creadors de les religions no eren imbècils!).
Vista sobre Manresa des de turó on ara hi ha l’alberg de la Generalitat i abans hi havia el convent del Carme: en direcció cap a ponent es veu l’arquitectura que s’eleva airosa i jo diria que sembla maçònica, dels antics magatzems Jorba, per allà on, al fons, hauria de perfilar-se el la silueta característic del turò del Collbaix, Cardener amunt cap a Sant Joan de Vilatorrada.
Passeig per carrer del Cós i de Magnet, petits racons amb placetes assolellades. Ara hi fa bo. Carrers que ja no tenen les cases que tenien, substituïdes per altres de més noves. Convent de Sant Francesc. Estem asseguts potser on era l’entrada d’una casa per la que transitaven els nostres familiars i nosaltres mateixos en una etapa anterior de la nostra vida, ja molt i molt llunyana, tan llunyana que ens sembla una reencarnació.
Ara a la nostra vora una dona un pel borratxa – potser ja s’ha pres més d’una cervesa - juga amb dues boles gegant de l’arbre de Nadal que sembla que li han regalat i parla sola, i a qui acompanyem amb la mirada breus moments per a que la solitud en aquell taulell de granja solitària, no li sigui tan feixuga.
Plaça de Sant Domènec i pujada pel passeig. Firetes nadalenques, gent que se saluda. Sóc a punt de comprar-me, per a no llegir desprès, un llibre de Hegel sobre historia de la filosofia. Què hi fa aquest llibre en aquest lloc envoltat d’altres, grans i llustrosos, de fotografies del món i d‘estudis de cavalls?
Segurament no sap l’amo que avui ja no figura entre els filòsofs que cal seguir perquè la seva visió del progrés de la historia el fa inútil? La història progressa? O la vida és un exercici com el camí o pas aleatori, sense cap sentit en si mateixa, com ens volen fer creure?
Segueixo i unes passes més enllà una dona d’aspecte trist en demana cèntims i no sense pensar-m’ho li allargo mig Euro, quantitat mínima de la seva petició. Li dono: el seu aspecte és en aquell moment patètic. La veig després vagarejant cap a la part de l’església de Crist Rei.
Dinem a la rotonda del barri de Bonavista a la vora del Cardener, tocant a la fàbrica de farines, magnífica. I al costat d’un Mercadona. Crec que per aquesta zona hi ha el pavelló de bàsquet del Manresa. El local, està encarat al Sud, entra el sol i la terrasseta està ocupada. D’entrada la decoració i les atencions de l’amo ens fan témer que ens hem ficat en un lloc que ens gratarà la butxaca i no es veritat: la qualitat és extra i els preus són els normals per a un dia de cada dia: gràcies! A la tele fan crítica de la crisi a Cuba: es veu que les reformes no hi han donat tots els fruïts esperats. Renoi, quina anàlisi més fina! Que digui, si de cas que hi falta legitimitat, però que no s’estengui gaire: la legitimitat s’ha de fer servir per a coses legítimes, no com per aquestes contrades. L’amo vol dir-hi la seva perquè em sent remugar i rebla el clau. Aquest local té moltes taules per omplir i no s’han omplert.