L'ÚNICA AMIGA

Un relat de: Jordi Baucells
L'ÚNICA AMIGA

Mira’t, t’estàs quedant corsecat. Així no pots continuar. Algun dia ho entendràs, però ja serà tard. No te n’adones perquè duus una bena als ulls, defuges la realitat.
Això teu no es vida. Sempre impertèrrit, com si la cosa no anés amb tu quan te’n parlo.
Fa mil anys que ens coneixem. Ja no ho recordes? I ara, et molesta que em preocupi de tu. Si, segur que es això.
Penses que soc de les que posa la bena abans de la ferida, ja ho se, però es que em fas patir. Aquí hi fa fred, no entenc que t’agradi aquest lloc. Això no pot ser bo. T’haig de trobar un estatge mes assolellat. I hi posarem flors! Seria tan bonic compartir les nostres dèries...
D’acord, ja callo. Però així no anem enlloc.
Es que, quan arribo no em dius ni hola, tot i ser la teva millor amiga. De fet soc l’única. La còmplice dels teus silencis.
Però tu sempre m’ignores. Dia rere dia. Mai m’has fet cas!
Doncs ja n’he tingut prou! N’estic tipa de la teva actitud absent, de la teva indiferència!
Et creus molt especial, oi? Em passo hores parlant amb tu, talment com si parlés amb un mort. No t’importa gens res del que dic.
Es que no et corre sang per les venes! M’exasperes! No t’ho havia dit mai, però ja no puc mes! Es veritat. No et suporto!
Ja ho he dit. Prou!
Va tancar el sarcòfag d’una revolada, amb gest irat. L’esclat que va fer la pesada tapa en caure ressonava per l’angost passadís quan ella ja el travessava amb el pas viu camí de la sortida. L’aire fred de l’interior de la piràmide s’anava encenent en apropar-se a la porta. En sortir a l’exterior, va tancar els ulls amb un gest reflex. El sol de migdia esclatava sense compassió devorant les ombres.
Rescatades les ulleres de sol del fons de la bossa, se les va posar abans de tornar a alçar les parpelles. Ningú no va veure les llàgrimes que li humitejaven les pestanyes.
Al mig del desert, l’horitzó era una línia infinita, sinuosa i plena de misteri.
Estava molt excitada. Començaven les esgarrifances i aquell tremolor a les mans. Confiava en no trigar gaire a trobar un camell.

Comentaris

  • La bena als ulls[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 20-09-2012 | Valoració: 10

    Molt bon relat amb un final sorprenent. Un monòleg que no arriba al seu destinatari malgrat l'interès posat en convèncer-lo. Però, és clar, és que una mòmia corsecada no acostuma a ser massa xerraire ni a bellugar massa, ja per definició. T'has empatollat una bona història, feliç imaginació!