L'ungla, el crit de Tarzàn i la televisió

L'UNGLA, EL CRIT DE TARZÀN I L LA TELEVISIÓ

Tothom ha tingut en algun moment de la seva vida un panadís subepidèrmic, vulgarment anomenat voltadits, oi que sí? Doncs jo també. No pas per enveja o desig de tenir el que d'altres tenen, sinó perquè aquestes coses et toquen soles sense jugar a la loteria. D'això ja fa uns quants mesos i el dany es va resoldre molt favorablement en les professionals mans de l'Alba, la meva infermera del CAP, nominada a perpetuïtat "Angel de l'Any".
"I què té a veure aquesta fotesa amb la televisió?", us preguntareu. No sigueu impacients. S'ha de descabdellar la madeixa i treure l'entrellat dels esdeveniments fil a fil.
El cas és que, uns mesos després de la intervenció, l'ungla on hi havia hagut el voltadits, la grossa del peu esquerra per a ser més precisos, es va començar a descarnar. Ja sé que aquest comentari esgarrifa més d'un. Per tant, hipocondríacs, aprensius i gent que s'esgarrifa fàcilment, més val que us abstingueu de continuar el relat i doneu per acabada la lectura ara mateix, ja esteu avisats, que després no vull reclamacions.
Consultada la meva metgessa del CAP, la Pilar, nomenada a perpetuïtat "Arcàngel de l'Any", em va informar que m'estava creixent una nova ungla per sota i em va aconsellar que esperés a que caigués sola per la llei de la gravetat ( o del que sigui).
I què té a veure els trons d'ungla amb la tele?, preguntarà algun impacient. No sigueu pesats i espereu a que us ho expliqui amb pèls i senyals. Continuo. Com que l'ungla se m'enganxava per tot arreu (ja us ho he advertit, canvieu de pàgina...) l'arcàngel nomenat a perpetuïtat "Metgessa de l'Any" em va aconsellar que consultés un podòleg per a que em tallés l'ungla en qüestió.(Ai, que ara em carrisquegen les dents a mi...!) I això faig fer.
Arribo a la consulta acompanyada del cònjuge (en aquests casos són imprescindibles) i, després d'esperar una estona, el podòleg procedeix al tallament de la trons d'ungla amb unes alicates, tenalles, o com es digui, després d'informar-me de que no em faria ni gota de mal, ja que les ungles no tenen terminacions nervioses ni tant sols sentiments. El bon home (és un dir) em talla l'ungla i jo que pego un crit d'aquells d'en Tarzàn saltant de liana en liana o, si preferiu, un xiscle esfereït de partera en fase terminal de deslliurament, que va fer tremolar els fonaments de l'edifici. "NO CRIDI", que fa ell. "CRIDO PER QUE M'HA FET MOLT DE MAL", que faig jo. "Doncs dubto que li hagi fet cap mal, ja li he dit que l'ungla no té terminacions...bla, bla, bla.", que diu ell… "Escolti", que diu el cònjuge en un accés de solidaritat, "la meva dona és molt valenta i no acostuma a exagerar" "Doncs, dubto molt que li hagi fet mal perquè les ungles no tenen...bla, bla, bla.".
Resumint, un cop desembarassat el panorama, resulta que hi tenia una llaga (suposo que els aprensius ja deu de fer estona que ho han deixat córrer) que el bon home (és un dir) m'havia estat putinejant amb el maleït estri. "Això s'ha de cauteritzar amb nitrat de plata", que diu, "i l'he d'advertir de que li quedarà el dit tot negre" "Magnífic", que penso jo, "aquest és el color més adient i a la moda per a lluir a l'estiu per platges i piscines i amb sandàlies escotades."
Us han aplicat algun cop nitrat de plata en una ferida putinejada? No? Doncs millor per vosaltres perquè és un dimonis de producte que et socarra la carn i et fa veure els estels en ple dia. Com que el bon home (és un dir) m'havia dit que no cridés per a no espantar els pacients que esperaven, i evitar una estampida general, vaig cridar cap endins tan fort que em va agafar una mena d'esvaïment.
A l'hora de pagar, el bon home (ara sí) em va fer un 10% de descompte sobre la tarifa habitual, cosa que sempre consola, i vaig abandonar a perpetuïtat l'establiment amb la pota coixa i l'orgull rebregat.
"Molt bé, molt bé, i lo de la tele?" Mira que en sou de corcons. Ja estem a punt d'arribar-hi, retrons! Bé, no se sap quin procés psicosomàtic es va produir en el meu adolorit cos, el cas és que vaig entrar a la consulta parlant i vaig sortir muda, cosa que, per cert, va encantar el meu cònjuge qui, amb un somriure sorneguer, em va nomenar per a "La dona perfecta de l'Any".
En arribar a casa, em truca la meva amiga Maribel (poetessa de ringo rango i assessora en posar teclats de cap per avall quan estan borratxos) i amb una veu de castanyoles va i em diu "Nena, demà passat posa't guapa que hem d'anar a la tele a gravar la presentació del certamen d'Adictos al Verso i has de recitar uns poemilles. En intentar articular una paraula, ja se'n va adonar de seguida de que estava feta un nyap i que la meva presència a la tele era més que dubtosa. Però jo, valenta, amb un escardat fil de veu li vaig assegurar que recitaria ni que fos l'última cosa que fes en aquesta vida. Enteneu ara el meu problema?
Porto dos dies sense obrir la boca més que per a menjar i em fot una mica l'alegria que noto al meu voltant. Fins i tot el fill em fa de tant en quan algun comentari sobre les virtuts del silenci domèstic, que em tenen la mosca darrera de l'orella. Ara que, programa televisiu apart, això de no dir ni mu té els seus avantatges. No has d'anar a comprar, no et cal discutir, no has de donar conversa a l'ascensor ni escoltar les inacabables històries de les amigues al telèfon.... Doncs, pensant-t'ho bé i després d'una llarga deliberació mental amb mi mateixa, estic considerant seriosament convertir-me al
MUTISME.

AURORA MARCO 11 Juny 2009