Lluna plena - Capítol 8

Un relat de: Naiade

Encara de matinada, en Marc es va llevar, va dutxar-se, i després de preparar una petita bossa de viatge. Va sortir resolut cap a l'estació d'autobusos. Va agafar el primer que sortia, amb direcció a Girona.
La mitja hora de trajecte, va passar-la despert, però sentint-se dins un espai irreal. Un cop a l'estació de tren de Girona, va comprar un bitllet per el Talgo que sortiria un parell d'hores mes tard. Va esmorzar a la cafeteria.
Sentint que feia el que tenia que fer.
El tren va sortir puntual, va asseure's tot sol, no volia parlar amb ningú.
El paisatge passava rapit, al contrari del seu pensament que restava aturat, com si estes hipnotitzat. Els seus ulls filtraven aquell munt de escenaris que no arribaven al seu conscient. No es va recordar ni d'anar a dinar, fins que un soroll a buit va cridar des del seu estomac. Ja era tard, va anar al bar i es va prendre un entrepà i un refresc de cola.
Es va atabalar una mica al arribar a Paris, feia tant de temps que estava sol i aïllat, que se sentia estrany envoltat de tota aquella gent desconeguda, anaven de presa, a la seva, ningú es fixava en ell, allà aturat, desorientat.
Va cercar un telèfon, va marcar el numero de una pensió, va demanar per la Maria en un excel·lent francès que ja creia mig oblidat. Una veu fonda de dona gran i possiblement de mala vida, va contestar-li que ja feia temps que no s'estava allà i va penjar sense que podes preguntar res mes. Ell va tornar a trucar varies vegades, però ningú va respondre.
Va dirigir-se a un petit hotel prop de la Madeleine on havia estat allotjat feia pocs anys quan havia exposat a la galeria Claude Bernart. Va demanar una habitació individual. Va dormir inquiet veient la cara inflada i sense color d'en Jaume, i perseguint el rastre de la Maria que reia i fugia entre ombres.
Al matí, va agafar el metro amb direcció als Champs Elisses, va treure de la butxaca una carta tan gastada de llegir-la, que amb prou feines podia llegir-ne la direcció, rue François nª 11. Va trobar l'edifici "fashion mode" on sabia que la Maria treballava de secretaria. Era una casa senyorial, del segle passat, però al entrar va notar que tot el interior no tenia res a envejar al mes modern dels edificis. Va demanar per ella a una jove recepcionista asseguda darrera un mostrador. La noia va mostrar estranyesa. En Marc va preguntar si encara treballava allà. Camille que era el nom que duia escrit a la tarja de identificació, va preguntar-li si tenia hora concertada. Com que no era així, va dir que era impossible que podes rebre'l. En Marc una mica desesperat va deixar la seva targeta, apuntant el nom i telèfon del hotel on s'estava, tot dient que era una qüestió molt urgent i que s'estaria molt pocs dies a Paris.
Va tornar trist i decebut al hotel, i no es va moure nomes que per anar a menjar.
Cada soroll l'hi semblava el telèfon, despenjava amb freqüència per saber si estava ben penjat, i quan arribava de les seves minúscules passejades, preguntava a recepció si tenia algun missatge.
Al cap de dos dies, va telefonar-lo, sense gaire emoció, i va citar-lo aquell mateix migdia al restaurant Matignon, als Champs-Élysées, tocant al Palais de l'Elysee. Va vestir-se de presa repassant el seu aspecte una vegada darrera una altre.
Va entrar puntual al restaurant i el metre va portar-lo a un apartat on ella ja estava asseguda.
Estava preciosa, molt mes del que la recordava. Es varen saludar tímidament. Ella va demanar una amanida i carpacció de bacallà, ell va dir que l'hi portessin el mateix. Varem mirar-se profundament, sense dir res. En aquells ulls encara hi havia l'espurna que encenia el foc. La Maria va trencar l'encanteri, no volent sentir el que creia que ja no sentiria.
-Que hi fas a Paris?. Alguna exposició?.
-Com estàs? .Et veig tan canviat?
En Marc va acostar-se a ella i va abraçar-la, notant la seva olor tan enyorada, va acaronar-li els cabells aspirant el seu aroma, deixant que recolzes el seu cap sobre el seu ombro, no volent dir res, esperant que tot fos com avanç, sense fer cap esforç.
Al servir-los el dinar es va trencar l'encantament, i la Maria va tornar a adoptar aquell aire distant que va captar al entrar. Després de uns moments de tens silenci, va començar a explicar-la-hi que en Jaume era mort. Ella va fer cara de senti-ho, però era com si allò ja no anés amb ella. Va dir-l'hi que tot allò, ja era el seu passat, que ara tenia una vida molt diferent.
En Marc tement lo pitjor, va deixar-li anar de una revolada que havia anat a Paris a buscar-la, perquè no podia viure mes sense ella, la seva vida s'havia convertit en un caos. Volia que tornes, no la defraudaria mai mes, era lo únic que l'importava.
La Maria hi havia anat decidida a tallar definitivament, però al veure'l, va experimentar aquella necessitat de ell que tant l'hi havia costat d'esborrar. Es va sentir perduda. Tots els seus propòsits, els seus esforços, la seva nova vida tant diferent, tant enriquidora, tant feliç, va semblar fondre's en el no res. I es va trobar transportada al passat. Quasi no varen tocar el menjar.
Van sortir com embruixats, sabent on es dirigien, i el que volien. Varen agafar un taxi fins el hotel. Allà varen fer l'amor intensament, recuperant el temps perdut, apurant cada instant. Es varen adormir fortament abraçats, com si tinguessin por de perdre's de nou.
Al matí següent, quan en Marc va obrir els ulls enlluernat per la llum de dia, va veure que estava sol, es va preguntar si ho hauria tornat a somiar. Però no, tot havia estat real. Quedava la seva olor. Un cabell seu al coixí, però res mes. Havia marxat sense acomiadar-se, sense deixar-li cap nota. Res.

Comentaris

  • Segueix essent molt interessant[Ofensiu]
    Bonhomia | 05-12-2006 | Valoració: 10

    Realment s'ha de tenir capacitat per exposar un capítol com aquest. M'ha agradat molt el joc entre l'amor i la nova vida plena d'encant de la Maria. Jo crec que hom ha de saber omplir-se amb les dues coses a la vegada. El misteri del final li dóna un punt d'emoció a la novel.la.

    Sergi

l´Autor

Foto de perfil de Naiade

Naiade

246 Relats

1711 Comentaris

274365 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Fa temps que escric, necessito plasmar el que porto dins. També m'agrada pintar, pel mateix motiu.
Però escriure per un mateix no té cap gràcia, necessito estar en contacte amb gent que també li agradi i poder compartir i intercanviar opinions, consells.
Varen parlar-me de relatsencatala i aquí estic, satisfeta de formar-ne part.

R en Cadena



(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")


Lèvingir en va encadenar i jo he passat la cadena a orchid i entortilligat. També a gaia1, Follet, Blaumar i Atlàntida

Per qualsevol cosa aquest és el meu e-mail:

mlloretp@gmail.com