Lluna plena - Capítol 4

Un dia d'estiu en que la calor no el deixava viure. En Marc, va baixar el caminet entortolligat que vorejava la casa. La dolça olor de les plantes aromàtiques barrejat amb el de la salabror, varen tornar-lo a submergir en el passat, junt a la Maria. L'hi semblava tenir-la allà al seu costat, agafats de la mà, rondant-lo tot jugant i rient, collint flors que desprès repartia per tota la casa.
Va anar baixant per aquells camins tantes vegades recorreguts, sense veure res ni ningú. Al arribar a la petita caleta que i havia a baix, va despullar-se, sense sentir els retrets de la poca gent que hi havia, va submergir-se a les fredes aigües sentint sols la veu de la Maria que l'hi deia que la seguis i entrava en aquella cova que tan sols ells dos coneixien i experimentava els plaers que allà havia viscut, com si es repetissin de nou. Es va adormir, i al despertar al cap de unes hores, un regust amarg va envair-lo, al adonar-se de on havia arribat.
Va tornar nedant a la cala, ara sent conscient de que estava sol i anava despullat, la fredor el va fer extremí i m'entres maleïa per dintre seu, va veure la seva roba allà tirada de qualsevol manera. Un parell de pescadors anaven preparant las canyes, enfilant els cucs a l'ham i no semblava que volessin marxar. Ell tampoc pensava quedar-se a l'aigua gaire estona, la mala lluna que portava no l'hi permetia tenir gaire paciència. Va enfilar-se per unes roques que coneixia molt be. De petit havia rebut molts crits de la seva avia per fer allò que tant l'hi agradava, sobretot perquè l'hi prohibien i tampoc veia que corres tant de risc com li deien. Ara però, no li venia gens de gust, però tampoc volia que se'l miressin com un tarat, cosa que ja feien tot sovint i va emprendre la pujada per aquells espadats tant coneguts, amagant la seva nuesa amb un tros de xarxa que feia pudor a salabror i peix passat.
La majoria de gent del poble el tenien per un geni, una mica tocat, com tots els genis, però en el fons els agradava tenir-lo allà, era com un honor per ells tenir un personatge tant pintoresc. Quan anava a comprar, sobretot fruites, verdures, formatge i ous, ja que pràcticament era vegetaria, l'hi donaven conversa i l'hi triaven les millors peces.
Un cop a la setmana anava a netejar-li la casa, la Laia la neta de la Antònia, la antiga minyona de la seva avia, que per ordres de la Rosa, la mare d'en Marc, que era qui la pagava, perquè neteges aquella lleonera que devia de tenir el seu fill des que estava sol. Era una bona noia, i estava enamorada de ell, des de sempre, procurava fer-se-li agradable i útil, però ell ni tan sols s'adonava de la seva existència.
Un dia, va dir-li a la Laia, que l'hi digues a en Damià, el seu germà, que era pescador, que el portes a donar una volta per els penya-segats, necessitava navegar unes hores amb silenci per tal de trobar una mica mes d'inspiració, en Damià, podia passar-se hores sense dir res amb la ment perduda dins la mar. Havien navegat moltes vegades i encara que en Marc, sobretot abans, s'havia escarrassat per obrir una conversa, no havia aconseguit trencar la frontera que separava un amic de un servidor. Ara era la companyia ideal, ell tampoc volia parlar.
Varen surar per les aigües tranqui-les, deixant-se hipnotitzar per el moviment de l'aigua, compassada i els mil colors en ella reflectits, tant per el sol com per les ombres de les profunditats, les idees bullien dins el seu cap d'artista i prenien apunts mentals que rarament oblidava.
Quan el sol va començar a girar cap a ponent, en Damià va dir-li que seria millor tornar. En Marc va deixar-se dur i quan varen arribar a la cala, ja els esperava la Laia que havia preparat uns entrepans, fruita i una tisana que sabia per la seva avia que l'hi agradava molt a en Marc. Va quedar ben satisfet, d'aquell refrigeri que per altre banda va trobar del mes normal, seguia la tradició de sempre. L'hi va agrair educadament, però sense cap emoció, que era el que la Laia hauria desitjat.
Va pujar per el caminet quan ja començava a enfosquir-se, deixant a baix la Laia recullin tots els estris malhumorada.
En Damià, no s'havia quedat i ja feia estona que havia deixat la barca a la platja gran.