Lluita contra la gelosia

El sol va amagant-se i a l'horitzó s'albiren
grans núvols negres, foscos com un pou sense fons.
Així, la meva degeneració mental va creixent,
essent cada cop més gran,
fent l'aire més irrespirable a cada segon que passa.

Tanco els ulls i em trobo plantat tot just davant meu
aquest monstre immens que és la meva sistemàtica gelosia,
que té tentacles que encerclen tot el meu cos,
i per molt que ho intento no puc deslliurar-me.
I obro els ulls i no hi ha res, però noto com continua
a dins meu, remenant i tallant els meus budells
amb un fi ganivet esmolat, fent brollar
una sensació indescriptible de pesar.

Ara lluito contra aquest sentiment,
aquest fantasma invisible que em cega,
que oprimeix el meu pit i l'esclafa
amb la facilitat de com si fos una ampolla utilitzada,
i l'estranguladora abraçada d'aquesta força maligna
m'envolta els llavis, les orelles i les mans,
i trenco a plorar de ràbia, llàstima i pena per mi mateix.

Llavors, cal només una paraula, un senyal,
un raig d'esperança per deslligar-me
d'aquesta cruel i inhumana penitència.

Al final hi haurà un sospir,
un crit silenciós d'alleujament,
i totes les dramàtiques fantasies quedaran en no res
i es guardaran de nou en els prestatges
de la meva ment perversa i desconfiada,
fins el dia en que de nou m'aclapari la baixesa
i caigui un altre cop en aquesta espiral auto destructora
que em fa embogir de ceguesa.