Carta oberta a una història impossible

A dia d'avui he vingut a aquest paratge, a aquest arbre perdut enmig del bosc proper de casa meva on tants cops hi havia vingut a pensar en tu. És ara, quan ja no et tinc, quan ets tant lluny que gairebé el teu record no té ni forma ni nom, que aconsegueixo, en certa forma, ser conscient de tot allò que em vas donar. Tots aquells instants, petites imatges, un brollador constant d'emocions, que vaig viure amb tu per primer cop.
És curiós. Encara recordo aquell primer petó d'amor com si fos ahir. La nit era fosca, però els fars dels cotxes que passaven per la carretera il·luminaven el teu rostre com si portessis una aurèola d'àngel que donava sentit a tot objecte que estava a prop teu. Té gràcia, recordo que les meves mans feien olor de mandarina, present en elles encara tres hores després d'haver dinat. El teu rostre era fred, encara humit per la tènue pluja que queia sobre les faldes de la muntanya de Montjuïc. Com oblidar mai aquell instant en que per primer cop vaig besar els teus llavis, els vaig fer meus. Com podré oblidar mai aquelles carícies, aquella faç tendre i suau. Recordo els teus ulls clucs, aquelles parpelles que amagaven darrera seu la tendre mirada de les teves pupil·les, netes i transparents com la fondària mateixa de la mar.
Sí, història impossible, sí, segueixo estimant-te com si fos el primer dia, com si encara no m'haguessis dit el que em vas dir, com si encara no m'haguessis privat del plaer i la plenitud d'amar-te.
De vegades desitjaria poder creure en la reencarnació, per així poder morir, i poder reviure i gaudir del plaer de tornar-te a conèixer en totes i cada una de les vides que m'hagués tocat viure. Llàstima que els somnis, com va dir algun escriptor, somnis són. I les coses no són mai com a nosaltres ens agradaria que fossin, i la dura realitat ens colpeja durament dia a dia i ens recorda quan gran és la nostra pròpia fragilitat.
Digues, història impossible, no recordes aquelles tardes d'hivern, asseguts enfront el televisor reposant els nostres caps l'un contra l'altre, gaudint senzillament del fet d'estar junts? No recordes aquelles paraules que et xiuxiuejava a cau d'orella, aquelles tendres poesies que parlaven d'amor, de tu i de mi, i que sortien del fons de la meva ànima? On aniran a parar tots aquests records? Jo no vull que s'esfumin com si fossin fulles seques de tardor. No vull que acabis sent una vaga imatge sense història ni que t'acabis convertint en una llegenda sense origen. No, n'estic convençut, això no ho vull. Has estat el poeta que ha escrit el meu primer vers, i no vull oblidar-te. És més, no crec que ho pugui fer mai, això.
Història impossible, comença a fer-se fosc i el crepuscle cada cop més va minvant, i jo hauria d'anar abandonant aquest paratge, aquest arbre on tants cops he vingut a pensar en tu. Ja saps que mai se m'han donat bé els adéus, i avui no és excepció. M'agradaria poder allunyar-me d'aquest paisatge sense sentir el dolor que sento ara, i poder dir obertament, que t'estimo, tot i que ara mateix em faci por. Només vull que entenguis, història impossible, que per mi sempre seràs important. Que el teu nom el porto inscrit amb lletres grans i clares al teixit carnós que forma el meu cor, i que com a si fos l'escorça d'un arbre, aquesta inscripció no s'esborrarà mai, fins que tot jo mori i el meu propi cor deixi de bategar. La sang s'encarregarà de cicatritzar les ferides obertes, però no esborrarà mai el teu record. I en el record, i siguis on siguis, i sigui on sigui jo, seguiré estimant-te. I algun dia tornaré a aquest paratge a pensar en tu, com faig ara, com he fet tants altres cops. I en pots estar ben segur, que seguiré estimant-te.