A una pedra trista

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra
quatre pins un bosc espès
cinc quarteres massa terra;
"Com el Vallès no hi ha res!"
Pere Quart


Observo aquesta pedra oblidada
en mig de la gran extensió del no res.
És llavors quan et recordo, terra meva,
quan t'estimo més i més, i lligo a tu
amb una trena de memòries la meva ànima.

Pedra fosca, ennegrida, soferta, deixada anar
de la mà de qui sap què, t'assembles
a la meva terra estimada, esgratinyada pel pas del temps
i les tempestes i les petjades dels homes
que van passar per damunt teu, esglaiada pensant
que algun dia seràs no res, només un viatger més
en el tren del vent en forma de partícules de pols...
igual que va ser-ho la meva terra vallesana.

Però no pateixis, pedra trista, tots morim, és veritat,
però també ho és que a tots ens donen una segona oportunitat.
Igual que el cor de la meva terra, que un cop
va deixar de bategar, i que gràcies a l'esforç dels seus fills
és allò que és avui - un paratge plè de vida, -
tu no tornaràs a ser pedra quan moris,
quan algú et passi pel damunt i trenqui la teva forma d'esfera,
però viuràs d'una forma o altre en el vent
o en l'aire o en la sorra mateixa,
per seguir sent ànima de pedra ennegrida i soferta
com un cop ho va ser la meva terra vallesana.