Lligadures i Cadenes

que feia molt que no passava pels teus escrits, en tenia uns quants pendents. Ara però, ja mel's he llegit tots. Sempre amb el teu estil característic, sempre amb la teva traça per posar nom a sentiments que també són meus (i de moltíssima gent) però que jo no sóc capaç de descriurel's.

Tinc ganes de veure't, fa molt de l'últim cacaolat, no trobes?

Saps que encara no he llegit el teu llibre??? Això no pot ser eh... a veure si espavilo, toco una mica més de peus a terra i començo a fer coses de profit.

Tot bé, petardi?

Muaaaaaaaaaaà!

gemmeta! soc la gemma de la Seu, jo també vaig publicant algun que altre relat, tot i que no tenen massa comparació amb els teus!
ara estic amb la nina a la biblioteca que hem anat a estudiar!
t'enviem molts petonets!
cuida't!

En primerisim lloc: gràcies per el teu comentari. Saps... mai no vaig pensar que ningú s'hi entretindria a comentar-me, potser perquè pensava que sovint és un bescanvi, potser perquè a mi em passa com al personatge del teu poema: penso que si entro a comentar i valorar i ... crearé cadenes que "m'obligaran" a seguir fent-ho, que el fet d'escriure per escriure potser serà sotmès a fer-ho per agradar... jo que sé! Aquesta fal·lera de llibertat, de volar sense rastres i... després veig que t'hi has apropat i somric i em fa estar contenta i... ja veus contradiccions que sé que entens.
M'agrada el decurs del teu poema, m'agrada perquè l'entenc, perquè parles de coses de l'anima, perquè ho fas sense pretensions de "salvar-te". M'agraden els versos breus que intercales perquè remarques la sensació, perquè subratlles el sentiment.
Gràcies!
Saps... he cercat al diccionari de sinònims la paraula cadenes - jo també hi tinc una mica de iuiu - i diu- també, entre d'altres - enfilall! Aquesta paraula la trobo bellíssima; potser podríem fer un encanteri i del rast que arrossega i no et deixa volar i et palplanta, fer-ne un enfilall de moments i situacions i complicitats i... que sumessin colors a la nostra paleta, que insuflessin més aire per respirar plegats, més mans per construir la nostra història i barrejar-se amb la dels que hem escollit o trobat. Un collaret que no pesi, construït d'instants compartits.
Una abraçada gemm@

Si, jo no pretenia fer poesia, sols era una broma de trencar línies tal com tu recordes del sopar. El text de fet es literal de la Muntanya màgica, i jo nomès he tallat les línies...

Respecte al teu poema, m'ha sobtat el títol, on repeteixes lligadures i cadenes, un mateix concepte, que dona més incidpència, al fet de ser depenent, d'estar lligat. Bé, jo no sé comentar poesia, però m'ha agradat, amb això hi ha prou?

Aquest escrit podria ser perfectament meu...
Tantes vegades em preguntava com podia ser que la resta de persones del meu voltant, crees aquests vincles tan espectaculars amb tothom, i jo... com tu, sempre pensant que sola, caminant fermament, pero sola, estaria segura en un món menys hostil del que m'havia imaginat sempre.
Sempre havia pensat que o no sabia estimar, o no sabia posar en practica aquell munt de sentiments que corrien per dins meu.
Recordo que una vegada, en les ultimes trobades amb la psicologa, em va dir "és increible Sílvia, com... ets capaç de fer les coses mes complicades, i en canvi les més senzilles com estimar... com fer-li un petó a la persona de la que estàs enamorada, o com passejar agafada de la mà eren un drama..."
No tinc ni idea de per què dufi... pero saps? quan trobes a la persona adecuada, a la persona amb la que construir aquests vincles, aquestes cadenes i lligadures... fins i tots aquestes 3 paraules sinonimes, deixen de tenir un significat potser més dur o dificil.. deixen d'estar impregnades de connotacions negatives, per què la cadena la busques, potser la defineixes pero... la busques...
Jo només et puc dir, que arribarà el moment, el teu moment, que jo creia que mai arribaria el meu, hi ha arribat... així que no puc parar de pensar que el teu també ho farà...
ENDAVANT PRECIOSA!