L'inici de l'ocàs

Sabia que m'havia de morir. Ja sé que tard o d'hora tothom ha de morir, però jo ja sabia des d'aquell moment que no viuria més d'un any. Res del que vaig llegir en llibres per prepar-me quan arribés el moment no em va servir de consol. Ni tan sols l'experiència de familiars i amics que ja havien passat pel tràngul. El que més em preocupava era l'augment del dolor que m'assotaria, i que ja em començava a donar senyals.
Abans de sortir del consultori del metge, vaig anar al lavabo. Sentat a la comuna durant vint minuts sense parar de rajar, i és que quan em poso nerviós, tot em va a parar a la panxa. I aquest era un tema dels que et posen nerviós. Em vaig eixugar amb paper, amb molt paper, i alhora de tirar de la cadena, una veueta dins meu em deia: t'has passat amb el paper i vessarà, però no li vaig fer cas. Tiro! I tota l'aigua i la merda va començar a pujar i a vessar per tots els costats de la tassa. Tot s'estava inundant per moments, i jo amb els pantalons i el calçotets als turmells.
Vaig obrir la porta que donava a la sala d'espera, plena, amb la gent dempeus i asseguda. Intentava pujar la roba i tapar-me sense exit l'entrecuix, i mentre tot quedava regat per l'aigua pudenta que sortia com una font. Tothom callat i mirant-me. I jo també callat. Me'n vaig anar corrents. Al carrer, vaig començar a riure com un boig, i tots els vianants sem quedaven mirant. Anava baixant pel carrer, i tot rient, pensava quina sort que no tornaria a visitar aquell lloc. Quina vergonya. Qui li tocaria netejar tot aquell femer!
Sort que ja mai més hi tornaria.