LÍNIA VERDA

El vagó trontolla lleugerament, un cop ha deixat enrere l’estació de Mundet. Força buit, signe dels temps de confinament. Alguns passatgers drets -potser per costum- tot i que hi ha seients de sobres. Poques cares sense mascareta, entre elles les d’una dona jove, de color, amb un estil que alguns qualificarien d’ètnic amb un punt sexi, que du una bossa de mà i una mena de bloc de notes de tapa fosca al qual, despreocupadament, va fent anotacions des del seu seient del fons del vagó.

L’Arnau. Ha pujat a Vall d’Hebron. Mitjana edat, roba senzilla però elegant. Fa una repassada ràpida al vagó. No té por del contagi, però alguns passatgers l’inquieten, com ara aquell ancià que estossega en una cantonada: “Per què el deixen viatjar, si no es troba bé?”, o bé aquella noia negra sense mascareta, vestida de manera peculiar: “Després si passen coses; venen aquí, però no són capaços d’adaptar-s’hi”. Així i tot, decideix seure prop de la noia. Ella li demana si li fa nosa la bossa que hi ha al seient que els separa, i l’Arnau nega amb el cap, somrient i fitant-la de dalt a baix, mentre desig i condescendència juguen plegats.

La Lucía. Acostuma a agafar el metro a Penitents, prop d’on viu. Li agrada el transport públic -encaixa amb el seu ideari progressista- i el fa servir tant per anar a la seva feina de professora, al campus de Mundet, com per a desplaçar-se al centre, on avui ha decidit anar per liquidar uns assumptes urgents. Mentre s’hi asseu, pensa en com ha millorat l’aire de la ciutat durant aquests dies. Des del seient, observa els ocupants del vagó: “Que maca, la diversitat...”. I per un moment intenta rumiar què deu passar pel cap dels seus companys de viatge. Ben segur que dins de més d’un deuen voleiar prejudicis envers, per exemple, aquella noieta negra que gargoteja quelcom al seu quadern... Quanta gent pobra d’esperit... La Lucía no pot evitar el plaer culpable de la superioritat moral.

En Qamar. Ha pujat a Vallcarca, mascareta posada. Li ha tocat tornar al taller, avui. Una altra jornada avorrida, però se sent afortunat de mantenir la feina. De fet, li agrada la rutina, li agrada tornar al metro i veure totes aquelles cares tan diferents de les que veia anys enrere, quan vivia al seu poblet del Marroc. Ara és un més de la ciutat que l’ha acollit. Un més, com la majoria de persones que mig omplen aquell vagó. Integració, paraula en negreta al vocabulari d’en Qamar que, mirant cap als seients del fons, lamenta que no tothom la tingui tan ben assumida.

L’Alba. Encara ha trobat un seient lliure, tot i pujar a Lesseps. Noia jove, samarreta de marca, faldilla, lèggins foscos, esportives blanques, cabell cuidat, tallat a l’alçada de les espatlles, amb metxes. S’adona que alguns homes la guaiten; hi està acostumada i fins i tot, de vegades, l’excita una mica. Se sent afortunada de ser com és, enmig d’aquella vulgaritat, on fins i tot és capaç de sentir un bri d’empatia cap a algun dels passatgers. Mai entendrà, però, la fal·lera d’exhibir símbols LGTBI, com ara el braçalet d’aquella noia de color que seu al fons. Que cadascú s’enlliti amb qui vulgui, pensa, però aquest proselitisme li sobra.

Mosaic de gent que puja i baixa, estació rere estació, història rere història. Mentre el comboi s’apropa a Catalunya, la Tehani endreça el seu quadern de tapa fosca i dura dins la bossa, i es disposa a aixecar-se del seient. Se li ha fet curt, el viatge. Pensava que tindria temps de crear encara algun personatge més del seu relat...