La boira

Un relat de: cesc.castro
De sobte hi apareix, allà davant.

Fa un moment acaba de veure, en aquell matí de finals de tardor que tot just s’aixeca, els colors dels llums de Nadal d’aquell prostíbul a la vora de la carretera. Encara no les havia vist, enguany; les hi devien haver instal·lat ahir vespre, dolça rutina que es repeteix anualment, i que, per un instant, el reconforta, tot i que se sorprèn, un cop més, de la rapidesa amb què ha passat l’any.

Però ara la boira l’espera, just uns metres davant del vehicle. El seu cap torna a no donar abast, garbuix de preocupacions, d’il·lusions desactivades, de confusió. La boira va menjant ràpidament la carretera sencera, els arbres del costat, tot, fins que acaba menjant el seu cotxe, també. De sobte, confia que aquesta boira li permetrà aïllar-se d’allò que, potser poc encertadament, anomena “la seva existència”; boira que forma una mena de teló d’acer blanc, boira que no deixa veure més enllà, boira que evita que res entri o surti del recinte delimitat per les portes del seu cotxe.

Els fars del vehicle s’han encès, automàticament. Ara, el seu món queda reduït al cotxe i a les 2 línies blanques i paral·leles que marquen el camí que ha de seguir. Tot ha quedat enfora, boira enllà, tal i com ell pretenia. Tot ha quedat al lloc on les coses deixen d’importar. Perquè ¿què és el que li importa realment ara? Potser la blancor del paisatge que pot albirar? Potser la música que sent a l’aparell del cotxe, una de les seves llistes d’Spotify? Una llista que, per cert, té descarregada al seu mòbil i que per tant pot escoltar totalment aïllat de l’exterior, cosa que li provoca una lleugera i efímera satisfacció. Respira fons, a poc a poc, intentant relaxar-se. Ment en blanc, paisatge blanc. ¿No deu ser blanca, també, la felicitat?

De sobte apareixen davant seu, distorsionades per la boira, els llums de darrere d’un altre vehicle. En un primer moment li sembla que l’aparició d’aquell element dins el seu nou microcosmos li trencarà l’equilibri de blanca abstracció, de negació del que hom anomena realitat. Tanmateix, no li és difícil d’incorporar-hi aquest nou vehicle que el precedeix; ara, aquest vehicle i el seu avancen tots dos per aquest camí on l’única acció possible és tirar endavant mentre s’intenta netejar la ment. Al seu cotxe es van succeint les peces musicals: Led Zepellin, Antònia Font, Vivaldi... Ara mateix sona aquell tema disco dels 80 que li fa recordar aquell divendres a la nit a aquell poblet de muntanya... ¿amb qui hi havia anat? El record és feble... sap que hi havia aquella noia que tant li agradava, al seu moment, i de forma difusa recorda algun altre company, que llavors formava part del seu món, i que poc a poc s’ha anat esvaint, igual que ara els seus pensaments s’escolen entre el blanc.

El cotxe va travessant l’espessa boira, i ell, de sobte, comença a notar que el vehicle que el precedeix s’assembla força al seu: l’òptica del darrere és aparentment la mateixa, i el color que s’hi filtra a través del núvol blanc també hi coincideix; sens dubte es tracta del mateix model i del mateix color, cosa gens estranya, ja que és una combinació prou comú. Per un moment intenta albirar la matrícula, com intentant comprovar si coincideix amb la seva, estrany desig de desitjar l’absurd com a antídot contra tots els mals, com a inversió de la caixa de Pandora. No hi ha manera. La boira mai li permetrà distingir la combinació de lletres i dígits.

La boira tal vegada el protegeix d’allò que no li convé conèixer.

La música segueix sonant: ara aquell tema, de caire reivindicatiu, que tant van escoltar durant les darreres vacances familiars. Com s’enganxava, el tema! Igual que s’enganxava aquella sensació fugaç de felicitat que va sentir (i que creu que la seva parella i els seus fills també van sentir) durant aquells dies de viatge. Preguntes recurrents troben via al seu cap: sap realment què és estimar? Pot arribar-ho a aprendre? Li pot servir l’amor com a teràpia? No sap què respondre...

Aquests pensaments van travessant la seva ment, igual que el corrent d’aire travessa una casa amb les finestres obertes. Momentàniament dubta és mèrit d’ell o de la boira, però tampoc l’importa massa. De sobte, aquestes cabòries són interrompudes per un petit sobresalt quan intueix, al cotxe de davant, un adhesiu d’un parc d’atraccions que ell també porta enganxat aproximadament al mateix lloc. Aquell parc on van anar durant unes vacances a Normandia, el record de les quals ha estat conquerit per la felicitat.

Immediatament després, però, la coincidència de l’adhesiu ja la considera natural. De fet, li hagués semblat més rar que no el portés. La vida no ens passa, ni canvia, sinó que som nosaltres que passem i canviem. I ara potser li convé, aquest canvi. I ara comença a veure una llum més clara, com si la boira volgués donar oportunitat al sol d’hivern. I ara comença a veure les coses d’una forma distinta... o potser, de fet, les veu com sempre les ha vist, perquè no hi ha altra forma de veure-les.

Tant li fa, en definitiva.

L’important és que ara el seu estat d’ànim ja no té a veure amb el que tenia fa una estona, quan la boira el va visitar, quan ell va visitar la boira. Ara creu que sap què ha de fer, amb la vida que li ve a continuació, si és que això es pot arribar a saber. La blancor de la boira li ha servit d’exorcisme, d’una manera que no entén ni tampoc pretén entendre.

El cotxe surt de la boira, els llums s’apaguen de forma automàtica, els colors tapen el blanc. A penes recorda què li capficava tant fa una estona... ben segur que no tenia gaire importància. Com tampoc la té que, un instant abans de deixar la boira, aquell cotxe tan semblant al seu hagi abandonat la ruta principal per un trencant a la dreta.

Ho ha vist clarament, tot i tenir força entelat el mirall retrovisor...

Comentaris

  • Els misteris de la boira[Ofensiu]
    cesc.castro | 25-06-2022

    Moltes gràcies pel teu comentari, de veritat. M'anima molt !

    Aquest relat és dels primers que vaig fer, ja fa uns pocs anys. I el vaig voler deixar obert, amb aquest punt de misteri, amb un ventall d'interpretacions per tal que el lector triï la que més li agradi, com tu has fet.

    Gràcies també per llegir-lo !

  • Dins la boira[Ofensiu]
    Prou bé | 24-06-2022 | Valoració: 10

    Potser és molt senzill i el que veu al seu davant és el reflex d'ell mateix que desapareix quan ja no el necessita...

    Un relat genial que, si és, el primer a RC, has fet una bona entrada! Benvingut!

    Amb total cordialitat

  • El misteri[Ofensiu]
    cesc.castro | 06-06-2022

    hola Atlantis, moltes gràcies, celebro que t'hagi agradat :-)

    El misteri, en certa manera ,ens fa viure. I sí, pot ser blanc. Però també pot ser de qualsevol color. Del que tu prefereixis.

    Mai saps què trobaràs rere la boira. Ni tan sols si trobaràs alguna cosa.

    Què deu representar aquell cotxe ?

  • No deu ser blanca, també, la felicitat?[Ofensiu]
    Atlantis | 06-06-2022

    Jo diria que blanc és el misteri...Tot el relat son un seguit de pensament sobre la vida, envoltats de boira que fa que tots siguin ennuvolats. Hi ha misteri amb aquell altre cotxe que s'atura a prop i hi ha preguntes sense resposta.

    És com un conte inacabat, però potser això és el què és volia...ambientar unes reflexions i un neguit enmig de la boira.

    M'ha agradat llegir-lo.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

cesc.castro

5 Relats

24 Comentaris

700 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75