L'home dels encants

Un relat de: Marc Botey Agustí

- N’estàs segur de provar-ho? - quan en Toni es va fer aquella pregunta ja sabia quina seria la resposta.

Tot va començar exactament cinc dies enrera. Com cada dissabte al matí, en Toni, un estudiant d'història que vivia a casa l’àvia, passejava pels Encants de Barcelona remenant i buscant qualsevol objecte que li cridés l’atenció. Li agradaven les antiguitats i més concretament les rareses. Sivelles cromades, bales de colors, postals antigues, trompetes per a sords… Però sobretot li agradava cercar retalls de cartells de cinema, llanternes màgiques, fotogrames d’algun tros de pel.lícula, antigues càmeres de filmar, qualsevol objecte que tingués a veure amb el setè art. Li agradava el cinema. Col.leccionava tota mena d’objectes antics però sobretot els relacionats amb la història del cine. A part d’aquesta passió, no cal dir que la seva videoteca no tenia res a envejar a qualsevol altra que poguéssim trobar pel carrer. Millor i tot. Potser no tenia les darreres novetats, però se’n gaudia de posseir un gran ventall del pel.lícules de tots els gèneres i de totes les èpoques. Directors com en John Ford, l’Stanley Kubrick, Cecil B. De Mille, Eisenstein, Capra, Bergman… estaven representats en la seva col.lecció. Cada cinta escrupolosament catalogada. Tota la informació degudament arxivada. Tot ben ordenat. Cada cosa al seu lloc. Aquesta… era una altra de les seves manies. Tot, tot, havia d'estar etiquetat, ordenat i informatitzat. L’ordre era la seva raó de ser. La disbauxa, el descontrol i la improvisació eren paraules que no existien en el seu món. La lògica, era el motor de la seva ment.

Però aquell matí va transformar la seva ordenada vida. Un instant d’aventura, un impuls sobtat de no obeir la raó i tot el seu univers es va capgirar.
Caminant sense aixecar ni una mica de pols, amb les sabates ben enllustrades i el vestit ben planxat, en Toni va creuar tot els Encants observant complagut tot un seguit de records d’altres èpoques en forma de diferents objectes. De cop, però, va sentir com algú semblava que li digués alguna cosa.

-Oiga señor… acérquese un momento por favor.

En Toni es va girar, però no va veure a ningú. Els Encants s’havien acabat i havia de que donar mitja volta. Però quan es va disposar a tornar per on havia vingut va tornar a sentir la mateixa veu.

- Señor no se vaya. Tengo algo que le puede interesar.

Sorprès, es va tornar a girar i va veure com darrera l'última parada, hi havia una petita tenda arraconada de tal manera que semblava com si el botiguer tingués la intenció de no voler vendre gaires coses.

-Acérquese señor i contemple ésta maravilla.

Davant seu hi havia un home d’uns seixanta anys, amb la barba blanca, el cabell greixós i un ull de vidre. Pel color de la pell semblava de raça gitana però no pas dels que hi podem trobar per aquí. Semblava, i així ho delatava el seu accent, d’algun lloc centreeuropeu. Romanès potser.

- Observe señor. Sólo vale dos mil dinares pero se lo puedo dejar por sólo mil pesetas.

Què li estava dient aquell home?. Li estava venent un simple vídeo, no millor dit, un reproductor de fa deu anys, i li demanava dos mil dinars o mil pessetes. D’on havia sortit aquell individu tan estrafolari?
Dinars… però quina bogeria. Un dinar era una antiga moneda àrab d’or que pesava poc més de quatre grams. El seus coneixements d’història també li recordaven que va ser la moneda sèrbia que abans de la Primera Guerra Mundial equivalia a una pesseta o també una antiga moneda de bronze persa. Què s’empatollava, doncs aquell tio? Dos mil dinars o mil pessetes per un antic reproductor de cintes de vídeo? Quina bestiesa. De fet, li va donar la sensació d’estar en un mercat de les mil i una nits regatejant per un objecte desconegut en l’època d’Alí Babà y los cuarenta ladrones. Fos com fos li va fer gràcia. Aquell trasto semblava estar en bones condicions i per mil peles… Dit i fet. Li va donar un bitllet verd i se’n va tornar cap a casa amb una estranya sensació: l’ha d’haver estat estafat per un gitano romanès però a la vegada d’haver fet una bona obra comprant aquella andròmina a aquell personatge d’aspecte llastimós. El que no sabia, però, és que aquell impuls tan antinatural pel seu caràcter, transformaria per sempre el món que fins aleshores havia conegut.

-Àvia…ja he arribat. Àvia on és?

Quan en Toni va arribar a casa seva, va instal.lar el reproductor a la seva habitació. Ves per on, encara li seria útil aquell trasto ja que només tenia un parell de vídeos i els tenia a la sala d’estar. La seva àvia, que era una iaia molt moderna, no li va posar cap impediment a modernitzar una mica més aquell pis. De fet, encara que estava sorda com una tàpia, sempre li havien agradat els canvis tecnològics del segle XX.
Quan va arribar dels Encants, el primer que va fer va ser connectar el reproductor a la tele del seu dormitori per provar la seva compra. Va agafar una cinta a l’atzar, concretament Sissí emperadriu de la Romy Schneider, i la hi va introduir. Però just en el moment que anava a pitjar el play van trucar al telèfon. Va tirar el comandament a distància sobre el llit i va contestar. Era de la Facultat que li recordaven que havia de tornar, sens falta, uns llibres que li havien caducat la data de lliurament. En un dissabte, allò ja era el súmmum. Fastiguejat per la trucada, va agafar els llibres i els va deixar damunt la calaixera per no oblidar-se d’agafar-los el dilluns. Els hi va deixar i va fer un cop d’ull al rellotge de cucut que hi havia penjat davant seu.

-Déu meu si ja són dos quarts de cinc!

Sense saber com, el temps li havia volat. Havia fet un mos en un hamburger tot tornant dels Encants i havia arribat a casa seva xino-xano. I se n’havia oblidat que la sessió començava a les sis. Corrents, es va tornar a posar l’abric i va sortit pitant cap a l’Aribau. L’estrena de la darrera pel.lícula del Tarantino no se la podia perdre de cap manera.

-Àvia… ja he arribat. Àvia on és? Àvia…, que no em sent?… com vols que et senti burro… àvia…àvia…

Quan en Toni va arribar del cinema no va trobar a la seva iaia. El pis era buit. I allò el va estranyar. Ella no sortia mai del pis. No podia de fet. Les seves cames no li permetien fer molts esforços. I si ha vingut la seva mare i se l'ha emportat a fer una volta? No… li haurien deixat una nota. Almenys era el que hauria fet ell. Però no tothom era tan considerat. Però no… la seva mare li hauria deixat un avís. N’estava segur. Però aleshores… on era la iaia? On coi s’havia ficat?
Al cap de dues hores, després d’haver trucat als veïns, als hospitals i a casa dels seus pares, es va asseure al seu llit totalment angoixat. On era?
De sobte, va alçar el cap i va veure que la tele estava engegada i el reproductor funcionant. Es va aixecar i va treure la cinta. Sissí emperadriu. Però si no l’havia posat i, a sobre, la cinta era al final. I, ell, mai deixava les cintes sense rebobinar. Sense entendre res, la va tornar a posar al reproductor i la va tirar enrera. Quan estava a mig rebobinar va prémer l’stop i tot seguit el botó de play.
Un saló reial, de la Viena dels valsos, dels reis i dels carruatges, va aparèixer davant seu. La Romy ballava tota guarnida amb el seu príncep mentre tota la cort se’ls mirava satisfets.
I aleshores va ser quan va passar.
Quan el món de la lògica, l’ordre i el seny, es va trastocar.
Quan l’Univers esquematitzat i perfectament sincronitzat del Toni es va fer miques.
Davant seu, envoltada de ducs i duquesses, de marquesos i marqueses, de prínceps i de princeses, hi havia una noia, d’uns vint anys, tota cofoia i amb la cara radiant, esperant el seu torn per ballar. Un torn que no tardaria a arribar. Era ella, la seva àvia, la seva iaia estava ballant un vals a la cort de la Sissí, amb un soldat molt ben plantat de grans bigotis. La seva àvia, que no podia bellugar-se si no era amb el caminador era allà dins, a la seva tele, amb la bellesa d’una noia de vint anys, ballant, rient i passant-s’ho d’allò més bé.
Era increïble.
Era insuperable.
Era… totalment impossible.
Però era allà dins. Finalment l’havia trobat. Aquell reproductor que li havien venut al mercat dels Encants havia fet realitat el somni de la seva àvia. Poder ballar un vals a la cort de la Romy Schneider.

En Toni va decidir deixar-la gaudir d’aquells moments de felicitat. Va treure la cinta i la va guardar en el seu lloc. Entre la vint-i-dues i la vint-i-quatre.
Amb els ulls ben oberts, amb por d’aclucar-los, es va estirar al llit. Aquell vell li havia venut un reproductor de somnis per només dos mil dinars. O mil pessetes si fa el cas. Si la seva àvia podia ballar el vals reial ell…

-Déu meu! Les possibilitats són infinites.

I tenia raó. Podria viatjar damunt la diligència amb en John Wayne, podria ballar amb la Uma Thurman el conegut ball de Pulp Fiction, podria ser el protagonista de Nueve semanas y media. Podria conquerir tot el que volgués. Països, tresors, bancs… dones. Podria jugar a ser Déu. Ell tenia el poder. Ho podria fer tot. Podria anar allà on desitgés, a l’època que li vingués de gust visitar; amb els romans, amb els texans, amb els mosqueters, amb els gàngsters. Podria conèixer Napoleó, Juli Cèsar, R2D2, la bella Júlia de Pretty Woman. Podria visitar tots els països del món, podria fer-ho tot. Podria… podria fer servir les cintes X per experimentar in situ tot els que havia hagut d’imaginar. Tot, tot… absolutament tot.
Tot?
I tornar?
Com tornaria?
Com sortir d
e la pel.lícula?
I la seva àvia?
Com aconseguiria fer-la tornar a la realitat?
Valia la pena però despertar-la?

Amb el cap com un timbal, en Toni va tornar a agafar la cinta que havia guardat entre la vint-i-dues i la vint-i-quatre i la va tornar a posar al reproductor. Va tirar endavant fins que varen sortir les lletres. Quan el darrer títol de crèdit va haver sortit, la cinta es va parar. I aleshores va sentir-la. Tornava a estar asseguda davant la llar de foc amb una manta a les cames.

-Toni…Toni… que m’hi deixaràs tornar demà?


I és clar que sí que li deixaria. Ara ja sabia com tornar. Només s’hauria d’emportar el comandament a distància i fer-lo anar endavant fins a arribar als títols de crèdit. Aleshores l’encanteri del reproductor desapareixia i es tornava a la realitat. Aquella nit, però, li tocava a ell de gaudir-ne.

I vosaltres…?
Quina cinta posaríeu si estiguéssiu a la pell del Toni?
Quina cinta us agradaria escollir per desaparèixer una estona de la realitat?
Quina cinta demanaríeu per fer realitat els vostres somnis?
Si realment desitgeu aconseguir un reproductor com el del Toni, només heu de travessar els Encants i preguntar per un vell romanès que té uns seixanta anys, la barba blanca, el cabell greixós i un ull de vidre.





































Comentaris

  • vio_ska | 26-04-2006

    Perke 2 kops?! :S no u se xD jajaja sense volero, però nan sortit 2... pot influir lestrany ome de lull d vidre? jaja no u se!! saluut!

  • molt bo![Ofensiu]
    vio_ska | 26-04-2006 | Valoració: 8

    el dia que vegi un home amb la barba blanka, el kabell greixós i un ull d vidre.... pensaré 2 kops k fer eh!! jeje és molt original i ma agradat moltissim!! fins ara no havia llegit kap historia dakesta mena, ntre fantastika i surealista...
    segueix així! ;) (i merci pel komentari!) Molts petons!! Saluut! ViO

  • molt bo![Ofensiu]
    vio_ska | 26-04-2006 | Valoració: 8

    el dia que vegi un home amb la barba blanka, el kabell greixós i un ull d vidre.... pensaré 2 kops k fer eh!! jeje és molt original i ma agradat moltissim!! fins ara no havia llegit kap historia dakesta mena, ntre fantastika i surealista...
    segueix així! ;) (i merci pel komentari!) Molts petons!! Saluut!

  • és entretingut i intrigant[Ofensiu]
    Nyaelven | 29-12-2005 | Valoració: 8

    És molt interessant, i t'enganxa perqué continuis llegint. Ben fet

Valoració mitja: 8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: