&

El van fer fora de l'empresa l'estiu de l'any passat. Reducció de plantilla li van dir, però ell sabia que aquella no era la veritable raó. En realitat li tenien por. Malgrat ser un dels millors en la seva feina, i així ho deixaven ben clar les seves referències, li van rescindir el contracte.
En Roger McMurray era tècnic informàtic d'una empresa especialitzada en dissenyar i fabricar les tecles dels ordinadors. Pràcticament no hi havia treballadors en aquella empresa. Tot el procés de producció ho duien a terme les màquines. Robots que eren controlats per processos informàtics que en Roger havia programat. Però en Roger tenia un problema. Patia d'esquizofrènia. Mania persecutòria per ser més exactes. Va començar acusant els seus companys de robar-li les idees i després, de mica en mica, malfiant-se de tothom. No es refiava de ningú. Sempre estava amb els nervis a flor de pell, tens, vigilant que ningú l'estigués observant. Pràcticament no dormia o ho feia molt poc, no s'afaitava, no menjava quasi res. Fins que va arribar un moment que els seus superiors van haver de prendre mesures.

-Crec que aviat haurem de prendre una decisió.
-Hi estic d'acord. Això no pot continuar.
-Em sap greu, és un dels millors que tenim però ara ja…
-No te'n sàpiga. Està boig. El que necessita urgentment és un tractament en un psiquiàtric.
-Home Paul, això és molt fort.
-Que no, que no, que ha perdut el seny. Veu fantasmes a tot arreu. I, el pitjor de tot, fa pudor.
-Sí… tens raó. He tingut paciència perquè ha estat un home molt rendible però ara…
-Senyor Battle s'ha de treure de sobre aquest McMurray. Ja no s'hi pot treballar, amb ell.
-Sí, demà mateix l'avisaré que té quinze dies per buscar-se una altra feina.
-Quinze dies? Jo ja l'hauria fet fora ara mateix.
-Diguem que és un detall pels anys que ha treballat amb nosaltres.
-És massa bo senyor Battle.

Quan el cap de la secció, en Paul Allister, va sortir del despatx del cap de personal, en Roger el va matar amb la mirada.

-Porcs.

En Roger havia arribat a tal punt que veia tothom com el seu enemic. No era d'estranyar doncs, que tres setmanes enrera hagués instal.lat en el despatx de senyor Battle, un micròfon ocult darrera d'una reproducció dels gira-sols de Van Gogh. Disposava, doncs, de quinze dies per enllestir el seu pla. Pagarien per la seva traïció. Tothom ho pagaria.

Durant aquells quinze dies quasi no va aclucar ull.Vivia a base de cafè, dònuts i cigarrets. La nova remesa de tecles estava a punt de ser enllestida. Tenia poc temps per aconseguir el verí. Aquella tarda li ho confirmarien.

-Deixa'm!, deixa'm! Fora, fuig del meu cap, Charlie!

El Charlie, com l'havia batejat, no existia. No era ningú. Era un nom inventat per poder visualitzar amb alguna cosa palpable, els seus mals pensaments. Quan en Roger tenia un pensament que resultava llefiscós, intentava treure-se'l de sobre adoptant un personatge en la seva ment que fos el responsable de les seves males idees. El Charlie. Ja feia molts anys que compartia amb ell les seves neures. Quan s'imaginava éssers despullats practicant el sexe més pervers, quan orgies de tot tipus inundaven el seu cervell, quan, a mesura que s'anava fent gran, s'hi barrejaven sentiments personals en un còctel molt perillós, abocava cap aquest personatge imaginari totes les culpes de la seva perversitat. Escenes violentes, actes impurs, bacanals sexuals, tot l'infern i les seves arts se li apareixien sense invitació en qualsevol moment. Primer molt de tant en tant i cada cop més sovint. Al principi, la creació del Charlie li va anar bé. Li venia un mal pensament, i cridava… - Charlie! Deixa'm en pau. - i la imatge satànica s'esvaïa. Però, sobretot quan la seva dona el va deixar, el seu poder va anar minvant. Cada cop més, el Charlie va anar agafant més protagonisme a la seva vida fins a tenir-hi fortes discussions que duraven hores. Només un excés d'alcohol podia tombar-lo. Si el Roger queia exhaust d'alcohol, el Charlie també queia amb ell. Però quan es despertava, tornava a aparèixer i amb més força que mai.
Quan va sentir la conversa dels seus caps, el Charlie ja havia guanyat la partida. En el seu interior, el Roger havia desaparegut.

-Vagi amb molt de compte. Una sola gota barrejada amb la sang i pot ser mortal.

Per fi disposava del verí. Aquella nit entraria a l'empresa i ho preparia tot.

-Bona nit Frankie, sóc a dalt. Tinc feina per acabar.

Quan en Roger va entrar eren les dotze tocades. No hi havia ningú treballant. Només el vell Frankie, el vigilant. El va veure pujar les escales i quan va desaparèixer va tornar amb els seus solitaris.
Un cop va ser a dalt, va connectar l'ordinador central. Va engegar la seva pantalla i va fer els canvis pertinents. Era un geni. Per a ell la informàtica no tenia cap secret. Ningú podria descobrir els canvis que hi havia fet. Va tancar els llums i va baixar a la nau de producció per acabar la feina; col·locar la càpsula amb el verí en el lloc adequat. Quan l'endemà les màquines tornessin a funcionar, cada tecla que hi tingués imprès un 6 amb una & al damunt, li seria acoblada una petita agulla amb una gota de verí. Quan els milers i milers de tecles sortissin al mercat acoblades en els seus teclats, els seus futurs usuaris tindrien una desagradable sorpresa. Si es pitjava la tecla &, el dit escollit rebria la gota mortal.

Quan van trobar el Peter McMurray set mesos més tard estirat en el seu llit sota una bassa de sang i vòmits, ningú va poder establir cap lligam entre la seva mort i la que havien batejat com el càstig del segle XXI. La seva bogeria havia acabat amb ell. Quan el Charlie li va ordenar de veure's, a la seva salut, un bon glop de verí el Roger ja feia molt temps que havia deixat d'existir.
Prop d'un milió de persones a tot el món van morir pitjant la tecla &. El senyor Battle i el Paul Allister encara són vius. Això sí, en set mesos, divuit secretàries de l'empresa han mort sobtadament mentre teclejaven els seus ordinadors.<sup>1




1Avís al lector : Preneu precaucions a l'hora de polsar la tecla on hi ha el símbol &. No se sap mai.</sup>