SUN 19.09.99

Un relat de: Marc Botey Agustí

Torna a ser diumenge i plou. El cel està gris i, la veritat, no em vénen ganes de fer res. He posat la tele una estona, he fet zàping per totes les cadenes, i res. Sembla com si la programació s'hagués contagiat de l'estat d'ànim del temps. Avorrit, m'he aixecat de la butaca i he tractat de llegir algun llibre. Però, no us passa a vegades que les lletres es tornen borroses i el pensament vola cap a una altra direcció?. Total… he tornat a desar el llibre i m'he quedat mirant com queien les gotes per a la finestra. Primer, una rellisca molt a poc a poc fins que ensopega amb una altra que té just a sota. Després, mica en mica, totes dues es fonen en una de més grossa que acaba caient pel seu propi pes. Tot plegat resulta… hipnòtic.

Mitja hora més tard, he tornat del país dels somnis i m'he rentat la cara amb aigua fresca per desvetllar-me. No de la son sinó de la deixadesa. I a fora continua plovent. Si almenys fes un bon ruixat. Amb llamps i trons i, si escau, alguna calamarsada. Però no… tota l'estona la mateixa pluja constant. Si…si… ja ho sé que pels camps és el millor però recony, en un diumenge a la tarda, quan tens el dilluns a sobre…la veritat sigui dita, és molt decebedor.

Fins que ha passat. Sense saber com m'he trobat estirat a terra inconscient. Bé, almenys això és el que em pensava al principi. En realitat m'havia mort. Com ho sentiu. Mort, caput, que l'havia guinyat coi.
He vist el meu cos bocaterrós sobre la catifa i jo… bé…el meu jo de veritat…vull dir… la meva ànima o esperit o el que sigui…flotant per sobre els mobles. Era estrany i excitant a la vegada. Una sensació d'intemporalitat m'omplia tot el cos. El cos o…el que fos que m'hagués d'omplir. Decidit a esbrinar el que passava vaig sortir a la terrassa i vaig comprovar, sorprès, com la pluja passava de llarg. Ni una sola gota podia mullar-me. El cor m'anava a cent per hora. Em sentia lleuger i … poderós. Podia fer el que volgués tan sols proposant-m'ho. Que volia que deixes de ploure, doncs sortia el sol. Que volia que es fes de nit, doncs sortia la lluna. Tot… tot…qualsevol cosa que em passés pel cap. Fins que…he entrat en raó.

M'havia mort. Escolta…que… que no era cosa per fer-hi broma. M'havia mort i punt. Punt i final. Res de punts i coma o punts i seguit. Punt i final tu. Fi. Fin. Fine…The End.
I ara què?. Què coi havia de fer?. Esperar que una llum blanca i encegadora m'enlluernés?. O que unes ombres malvades se m'enduguessin cap a les profunditats. Que no, que no, que això era més seriós del que em pensava. O potser seria com aquelles ànimes en pena que recorren el món sense fer res més que viatjar i vegetar?. La cosa començava a ser, si més no,… preocupant.

Tot d'una, algú va trucar a la porta. Ràpid com un llamp, perquè així va anar, vaig despenjar l'auricular i vaig contestar com si fos la primera vegada que ho fes.

-Manim!…manim!…escolti?…

No res. Però de sobte, potser al cap d'uns segons o tal vegada al cap d'un any, vaig sentir una veu.

-Senyor Freixes?. Perdoni que és el pis del senyor Freixes?.
-Sóc jo!…sóc jo!… - em vaig sentir cridar com un possés -
-Caram, m'ha semblat que despenjaven. Escolti, que sóc en Rodrigues, el lampista.
-Ja l'obro, ja l'obro.

I així ho vaig fer. No em pregunteu com era que podia palpar els objectes però ho podia fer. Tot allò que els morts no poden fer ús del seu sentit del tacte són bajanades. Ús en recordeu d'aquella pel.lícula… sí home com es deia?…ah sí …Ghost, aquella on el Patrick Swayze es moria i s'havia de posar en contacte amb la seva esposa, la Demi Moore, mitjançant una mèdium?… doncs no res… pel.liculades… res més lluny de la veritat. Però tornem on érem. Quan el lampista va pujar, perquè jo visc en un quart pis, li vaig obrir la porta i… no em va veure. Per un moment havia oblidat que era mort. I això volia dir que era completament invisible. Ningú em podia veure. El que hagués pagat per tenir aquest do uns quants anys enrera.

El cas és que en Rodrigues, el lampista… Ep!… para, para, un moment… que aquest no és en Rodrigues. I jo l'he deixat entrar. Seré burro. On va?… què coi mira?… per què m'obre els calaixos?…

-Ep! tu… deixa això. No toquis el vídeo que encara l'haig de pagar. Vols fer el favor! Escolta compte amb aquest objecte… cooompte!. Què?…ja estàs content?. Saps quan em va costat aquesta antiguitat?. No ho saps?… Seixanta-cinc mil cuques. Pagades trinco trinco a una botiga de Florència. Que ets sord? Vols vigilar!…Ai la mare que et va parir. Encara aquest mala bèstia em buidarà tot el pis. No!…no!… l'ordinador no… que tinc la feina de tot un any guardada al disc dur… compte!…compte!… ai Déu meu… ja ho sabia jo que havia d'haver fet una còpia en un disquet. Però què fas?… què?… maleït ignorant… ja te l´has carregat. Saps que per culpa teva encara m'acomiadaran de la feina?

I llavors va ser quan realment vaig assumir la crua realitat. Si m'havia mort. Estava mort. Els dilluns s'havien acabat. El pòtol del meu director ja no tornaria a clavar-me cap més esbroncada. Tenia vacances. Unes vacances indefinides. Mai més hauria de preocupar-me per res. Tot s'havia acabat. Si aquell lladre feia el seu agost… que caram… tot el que se'n pogués endur a mi ja no em serviria per res. Descansar, em passaria l'eternitat sense fer res. Tot el dia gandulejant. No sé quins serien els hobbies que tindria a partir d'ara però ja en trobaria algun. I si no dormiria. Que ja fa moltes nits que no dormo per culpa de la feina.

Tot d'una però, vaig sentir un soroll. Un soroll sec. No… en Rodrigues, vull dir, bé ja m'enteneu, el lladregot… no podia pas ser ell. Aleshores qui… què…Xiiiist!. Calleu. Tampoc ho heu sentit vosaltres?…. Un altre cop!… Res?…ai mare meva…però si fa estona que estic sol…

-J O E L !

I ara…no l'heu sentit?. Això em comença a fer mala espina. No és que tingui por, però…

-JOEL, HA ARRIBAT L'HORA DE PAGAR ELS TEUS DEUTES

Una veu d'ultratomba que semblava sortit del mateix infern em va deixar glaçat. Les cames no em responien. Era com si s'haguessin clavat a l'estora. Una suor freda em va començar a regalimar per tota la cara. La boca… la tenia tan seca que semblava com si tingués pasta de dents a la llengua.

-PREPARA'T…PERQUÈ ET VINC A BUSCAR.

Ara sí que ja… ara sí que em sembla que els budells s'han deixat anar. No sé si els esperits poden fer pudor, però el que és jo… Déu n'hi do! No si encara hauré de pagar per una patinada que vaig tenir aquest estiu. No res, poca cosa. La veïna del cinquè… era juliol… feia calor… quatre rebolcades de no res.
Si… ja ho sé que hi ha un manament que diu no desearás a la mujer de tu prójimo o alguna cosa així. (per cert no trobeu que en castellà sona més contundent?, com si t'ho digués el mateix Charlton Heston. En català sona més... permissiu).
Doncs encara em tocarà anar a fregir les castanyes pel mateix Belcebú. Ai Déu meu!… Ai Déu meu!… Ai Déu meu!… AI DÉU MEEEEU!

La suor freda, la sang glaçada i la pudor abdominal continuava present quan he obert els ulls. He mirat per la finestra i continuava plovent. M'he refregat els ulls i m'he posat la mà a la panxa. Altre cop l'allioli m'havia fet una mala passada. Encara bo… quin ensurt. He fet un cop d'ull a la tele i continuaven fent la mateixa pel.lícula de lladres i serenos. El rellotge del vídeo em treu de dubtes. Són les 18. 29h i el dia continua sent el mateix: SUN 19.09.99.
És diumenge, el cel continua gris i demà…torna a ser dilluns.

Comentaris

  • Noi...[Ofensiu]
    AVERROIS | 20-12-2005 | Valoració: 9

    ...està molt bé, el final potser podia ser més estrany, però està molt bé. Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: