L'ESCOLLIT

Un relat de: Marc Botey Agustí

Us imagineu què passaria si uns al·lienígenes arribessin a la terra i decidissin emportar-se una sola persona del nostre planeta i escollissin un de vosaltres? Doncs això mateix va tenir lloc ara fa prop de vint anys.

Encara em sembla que fos ahir quan van arribar. El caos que hi va haver aquells dies fa por només de recordar-ho. Suïcidis col.lectius, gent fugint a les muntanyes, esverament generalitzat. Tothom corria. Tothom fugia encara que sabien que no es podrien amagar en lloc.
Quan la nau va arribar va provocar un eclipsi total a gran part del planeta. Al principi, els astrònoms no entenien el que passava, però aviat es va fer públic quin era el motiu d'aquella immensa ombra.
De ben segur que els governs ja havien estat prèviament informats. Però no van fer cap comunicat fins al cap de tres dies. El pànic de la població era el que més temien. I no es van equivocar. Quan els presidents de tots els països van aparèixer per la televisió i van explicar quina era la causa d'aquella ombra que s'anava desplaçant, l'astorament va ser la primera reacció. Després, de mica a mica, el terror es va escampar per tot arreu com l'espurna que es menja la pólvora. Fins que, no em feu dir com, tothom es va tranquil·litzar. Com si fossin hipnotitzats per algun so inaudible, la gent va tornar cap a casa seva com si res hagués passat. I de fet, van ser avisats. Telepàticament. Una veu els va assossegar i els va fer tornar sense témer cap represàlia. I la gent va respondre.
I llavors es van fer públiques les seves intencions. Només volien una persona. Una persona molt especial. Un home o una dona que respongués a les seves necessitats. Algú que s'ajustés al que ells volien. I aquesta era la gran pregunta. Què volien de l'escollit?

Les seves primeres paraules van deixar moltes persones amb un pam de nas.

-Klatu. Barada, Niktó.

Que estaven de conya o què? O és que tenien una branca cinèfila per quedar bé amb nosaltres.
Massa emissions rebudes tot plegat. Quan els governs van escoltar les seves primeres paraules, van interpretar com un senyal de bona voluntat el fet que les tres famoses paraules de la pel·lícula Ultimàtum a la terra fossin les escollides per donar-se a conèixer. Encara que, mirat fredament, si tenim en compte el guió del film no era per estar gaire tranquils. El cas és que, al menys a priori, no semblava que volguessin conquerir el nostre planeta. De moment.

-Venim en so de pau. Stop. No tingueu por. Stop. D'aquí a 48 hores donarem a conèixer el nom del terrícola que volem que vingui amb nosaltres. Stop. Fi del missatge. Stop.

Allò ja era massa. Només faltava això. Un cop que un ésser vingut d'una altra galàxia es posa en contacte amb nosaltres i s'ha de comunicar telegràficament. Qui sap? Potser havien de pagar per retransmetre i no anaven bé de recursos.
Quan van deixar clares les seves intencions, tothom es va fer la mateixa pregunta. Perquè tothom ho va entendre. Detallistes sí que ho eren. I políglotes també. Cada territori ho va escoltar amb la seva llengua. I aquí es va escoltar sense subtítols. En català. Només per això ja eren benvinguts al nostre país. El cas és que, quan van acabar el seu comunicat, la gent va començar a fer apostes per veure qui seria l'escollit. Seria un home, una dona, un nen, una nena. Seria de raça blanca, negra, groga. Seria europeu, americà, asiàtic. Seria una persona instruïda, un esportista famós, un polític, un vagabund. Seria ric, seria pobre. Seria catòlic, seria protestant, seria budista, seria ateu. Qui podria reunir les qualitats necessàries per representar el nostre planeta? Qui triarien per endurse'n?
Quins criteris tindrien en compte per trobar l'individu que s'ajustés al que ells buscaven? I quan el trobessin, què li passaria? On se l'endurien? Què li farien? Tornaria algun cop? Se'l menjarien? O encara pitjor, el disseccionarien per estudiar-lo? Les preguntes es multiplicaven fins a l'exageració. Tothom deia la seva.
Els optimistes, els pessimistes, els descreguts. Només haurien d'esperar 48 hores per saber el nom de l'escollit. I així va ser. Dos dies després, dos dies eterns, el portaveu oficial extraterrestre va tornar a parlar.

-Després de meditar-ho bé, ja hem triat el terrícola. Stop. Però la seva identitat no serà revelada immediatament. Stop. La persona que més s'ajusta a les nostres necessitats és un HOME. Stop. Fi del missatge. Stop.

Ja podeu imaginar el terrabastall que es va produir. Les feministes més agressives van menysprear aquella decisió perquè la consideraven clarament masclista. Manifestacions feministes amb l'eslògan "E.T. masclista, les dones tenim més vista" van ocupar els carrers de les principals ciutats. Però no tan sols les feministes es van ofendre per aquella tria, la coordinadora gai-lesbiana també va fer sentir la seva veu. "Al.lienígenes fatxes no, volem representació". En resum, si ja sabíem que havia de ser un home la persona triada, què passaria quan aclarissin el seu país d'origen? La resposta no trigaria gaire a ser coneguda. Vint-i-quatre hores més tard el portaveu va tornar a fer-se sentir.

-Atenció terrícoles, la persona que hem triat pertany al continent europeu. Stop. Fi del missatge. Stop.

I vinga a afegir-hi salsa. El vell continent tornava a guanyar. Ni americans, ni africans, ni asiàtics. Un europeu. Embolica que fa fort. Si ja és prou difícil que entre els europeus ens posem d'acord, que passarà quan digui el país al qual pertany? Us ho podeu imaginar? Què pensarà un anglès si l'escollit és un francès? I viceversa. Què pensarà un alemany si l'escollit és un italià? Ja pots comptar. Les crítiques, fos quin fos l'origen del desgraciat, estaven més que assegurades. I no van tardar a aparèixer. Puntuals com un rellotge, a les dotze en punt del migdia, tal com va passar la darrera vegada, el locutor més escoltat del món va tornar a sortir en antena.

-La nova pista és la següent. Stop. El nostre home té nacionalitat espanyola. Stop. Fi del missatge. Stop.

Vinga, som-hi, que no ha estat res. Espanya. Aquest era el país triat. Només faltaria que fos del Madrid i li agradessin les sevillanes. Quan es va conèixer aquesta altra pista, l'orgull espanyol es va inflar més que quan es va inaugurar la Expo. Ara només faltava saber a quin lloc concret el nostre compatriota votava a les autonòmiques. Mira que si votés a les catalanes. I així va ser. Quan van tornar a fer-se notar ho van deixar ben clar.

-Pertany a la comunitat catalana. Stop. Província de Barcelona Stop. Fi del missatge. Stop.

Si a sobre era de Barcelona, ja sentirem parlar als qui critiquen el seu centralisme. Català, tu. L'home que els extraterrestres s'havien d'endur era de la nostra terra. I no vam ser criticats ni res. El primer que es va fer sentir va ser el president de la Junta de Extremadura. I no vegis com ens va deixar. - Catalán tenia que ser - L'orgull espanyol es va desinflar una mica, però no del tot. Ja se sap. Quan el Crivillé va guanyar el campionat de 500cc, era l'èxit d'un espanyol, quan el Barça era eliminat de la Copa d'Europa, era el equipo catalán. Però què hi vols fer? Sempre la mateixa història.

-Vallès Oriental. Stop. Granollers. Stop. Al costat de la Porxada. Stop. Fi del missatge. Stop.

Vès per on. De Granollers. Qui ho hagués dit. Home, europeu, nacionalitat espanyola, català, de la província de Barcelona, de la comarca del Vallès Oriental, de Granollers i veí de la Porxada.
El nombre de possibilitats s'havien reduït considerablement. Quan es va conèixer on votava a les municipals, les cadenes de tot el món es van reunir en aquella ciutat. Periodistes de tot el planeta van fer cua per poder entrar a la ciutat bressol de l'handbol peninsular. Les crítiques al batlle per les aglomeracions a les principals entrades a la ciutat no es van fer esperar. Tothom volia ser present a la plaça de la Porxada quan es donés a conèixer el nom de l'"afortunat". Qui seria? Qui podria ser? El Joan de la botiga de roba? El Miquel de la pastisseria? El Ramon de l'estanc? L'expectació era immensa. I la por pels possibles candidats també. Faltaven deu minuts per l'hora assenyalada. Quan les campanes de la parròquia de Sant Esteve van tocar les dotze, la distorsionada veu de l'extraterrestre es va tornar a sentir.

-El seu nom és... Stop. Enric Balanyà i Flaqué. Stop. D'aquí vint-i-quatre hores serà adduit i teletransportat a la nostra nau. Stop. Enhorabona. Stop. Fi del missatge. Stop.

Enric Balanyà i Flaqué. Qui era? Què tenia aquest noi d'especial? Pel que es va saber estava inscrit al cens electoral. Llicenciat en Història, vint-i-vuit anys, aturat. Solter i sense compromís. Domicili actual, el mateix des que va néixer.
Quan l'Enric va sentir el seu nom es va quedar amb la boca oberta. Ho havia sentit bé? Havien dit el seu nom o eren imaginacions seves? Res d'imaginacions. A les dotze i dos minuts el seu telèfon va començar a sonar i ja no va parar. A la porta de casa seva si van amuntegar una pila de curiosos. Per a la tele només es veia el balcó de casa seva. Com si la gent esperés que sortís per a la balconada i saludés la gentussa tal com ho faria un rei dels d'abans. I ara què passaria? Amb un nus al coll, es va abraçar als seus pares i va començar a plorar. Estava espantat. Millor dit aterrit. Aquells éssers se'l volien endur i qui sap si mai més tornaria. I per què l'havien escollit a ell? A ell, que mai li havia tocat res. Ni una trista primitiva. Res de res. I ara, ara que hagués pagat per tornar a trencar la butlleta, li havia tocat la grossa. Ja era mala sort tot plegat. Aquella nit va rebre la visita de l'alcalde, del president de la Generalitat i del Presidente del Gobierno. Quasi bé no va poder dormir entre pitus i flautes. Bé, no va aclucar ull. L'endemà, després que s'acomiadés de la seva família i d'uns quants amics, es va estirar al sofà i va esperar l'arribada dels seus futurs acompanyants.

-Fill, ja t'has fet la male
ta? No t'oblidis de posar-hi els calçotets de llana que allà dalt segur que hi fa molt de fred.

La seva mare. Sempre estava en tot. Però quina maleta havia de que fer? Què s'hauria d'endur? Ja li costava decidir-se per saber què hauria de posar a la bossa quan havia de passar un cap de setmana a casa dels seus avis, imagina't ara. Quan faltava menys d'un minut per a les dotze, els tremolors ja no el deixaven ni parlar.
Per darrera vegada, el locutor intergalàctic va tornar a deixar sentir la seva veu. Eren les dotze tocades.

-Enric. Stop. Prepara't per al teletransport. Stop. Salutacions a la resta de terrícoles. Stop. Bona estada a l'Univers. Stop. Fi del missatge. Stop.

Però l 'Enric no es va moure del seu sofà. Van passar deu minuts i continuava allà. Havien tingut alguna errada mecànica? Alguna avaria tècnica? No era possible però no se sap mai. Vint minuts i res.


L'Enric continuava abraçat a la seva mare. De cop, l'ombra que fins aleshores havia amagat el sol va desaparèixer. El sol va tornar a sortir i una sensació d'alleujament va omplir el cor de tots els habitants d'aquest planeta. I, especialment, el de l'Enric. La nau es va allunyar i va desaparèixer tan ràpid com havia vingut. Què havia passat? S'ho havien repensat?

-No, no s'ho havien repensat. Els extraterrestres, van fugir amb un terrícola a les golfes. I no era l'Enric Balanyà i Flaqué precisament. Se'm van endur a mi. Mais oui. A l'Henri Balaguer Flaubert. Turista de peu de Colliure, que feia una excursió per la Catalunya Sud i mai més va tornar. Mon Dieu. Jo, que em vaig acostar a la plaça de la Porxada per veure l'esdeveniment de prop i que de cop, els poca-soltes, em van teletransportar. Couchons. À chaque porc vient la Saint-Martin. I és que de destralers, de barroers i graponers, de matussers i sapastres l'Univers n'és ple. I mai millor dit. D'això fa vint anys. O potser vint dies, no n'estic segur. Aquí dalt el temps té un altre significat. Que com estic? Bé donades les circumstàncies. Aquesta gent, per anomenar-los d'alguna manera, no són res de l'altre món. Bé, sí que ho són en el sentit estricte del terme. Perquè d'un altre món ja us ho puc ben assegurar que ho són. Però de rucs també. I una estona llarga.
Molta lluminotècnia, molt fardar de nau interestelar, però són més innocents que la Heidi. Fa quatre dies que sóc aquí i ja visc a cos de rei. I és que com la mala baba i la picardia que gastem els terrícoles no n'hi ha a cap racó de l'Univers. À bientôt.

Comentaris

  • fosca | 19-12-2005 | Valoració: 10

    Me l'he llegit d'una revolada! molt interessant, m'ha fet riure bastant.
    El final és diferent al que t'esperes, a l'igual que l'altre relat que vaig llegir teu, la follia de l'amor.

    Apa continua així!

    Besets

    Anna

  • fosca | 18-12-2005

    Ara no me l'he llegit perquè he d'estudiar, però en resposta al teu comentari, escriure allibera molt!!!!!
    Gràcies.
    (Et dec un comentari com Déu mana)

    Besets

    Anneta

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: