EL VENJADOR

Li agradava matar. No, més ben dit, li agradava assassinar. Era el seu hobbie. I és clar que no era una persona normal. Era un dement. Un boig. Un home sense escrúpols. Fred com el glaç i calent com les brases. El seu nom?, Saraska. Franz Saraska.

Tenia quan el van agafar… quaranta-tres anys. Mig calb, ulls enfonsats, nas prominent. Metre setanta i pocs, pes vuitanta-un, bru de pell, mans gruixudes. Nivell d'intel.ligència alt. Gavardina grisa, pantalons de pana, sabates amb puntera reforçada. Cicatriu a la galta esquerra. Ull dret borni.
Quan la policia el va arrestar acabava de cometre el seu trenta-novè assassinat. Quatre més i n'hauria mort un per any viscut. Era un monstre, però ell no ho sabia.

En Franz era, o havia estat abans de l'accident, entomòleg. L'estudi dels insectes i la seva col.lecció el fascinava. Havia treballat com a professor de ciències naturals a Erzberg (Àustria), un poblet miner conegut per la qualitat del seu ferro. Era un home educat, de maneres senzilles, tímid i amb un cert complex d'inferioritat. Bé millor dit, era un home amb un elevat complex d'inferioritat. En poques paraules era un victimista. Una persona que sempre s'estava queixant. Es queixava per tot. Per a ell els dolents i els injusts sempre eren els altres. Si alguna cosa que desitjava no l'aconseguia era per culpa dels altres. Qualsevol era culpable abans que admetre que l'únic responsable de les seves desgràcies era ell. Deformava, mentia, interpretava la realitat real a la seva pròpia realitat. El món exterior era qui havia de adaptarse a ell, no a l'inrevés. D'aquí,… la seva perpètua frustració.

La seva vida era molt monòtona. No cal dir que vivia sol. Mai s'havia casat ni havia tingut cap mena de relació amb l'altre sexe. No és que li agradessin els homes, res més lluny. Simplement el seu nivell de testosterona mai li havia provocat bulliments de sang. Era diguem-ne… una mica asexuat.

S'aixecava a les sis del matí, menjava quatre torrades i una tassa de cafè i se n'anava xino-xano cap a l'escola. Quan plegava es tancava a casa seva i es limitava a investigar i engrandir la seva col.lecció de papallones, escarabats, cuques de llum i tota classe d'insectes. Per a ell, aquell petit món tant complex i inaccessible, era la seva vida.

Tot va començar però, a primers de febrer. A Erzberg per aquelles dates es pot dir que feia fred. Com cada dissabte, va sortir de casa seva per anar a la biblioteca a documentar-se i amarar-se de qualsevol llibre que l'ajudés en la seva recerca. Allí s'hi passava hores i hores fins que el feien fora. Aquell dia però, quan va arribar, va trobar sobre la seva taula, la que estava al racó a prop de la finestra, un llibre que encara estava per endreçar. Es tractava del conegut llibre de Franz Kafka La Metamorfosis. N'havia sentit a parlar evidentment però mai l'havia llegit. Encuriosit i mirant de reüll per si algú l'estava mirant, com si d'un exemplar prohibit talment es tractés, el va començar a
llegir:

"Quan va despertar Gregori Samsa un matí, després
d'un somni intranquil, es va trobar en el seu llit
convertit en un monstruós insecte."

Aquelles tres ratlles el van seduir de tal manera que no se'n va poder estar de continuar fins que el va acabar. La idea de convertir-se en un escarabat no era cap mal son. El que hagués pagat per haver nascut escarabat, formiga o papallona.

Amb el cap donant-li voltes i més voltes, immers en aquell mon de fantasia, va sortir de la biblioteca per anar a cercar als seus amics al camp. Sí, veritablement aquell altre Franz l'havia captivat.

Però el trasbals de debò el va patir quan va creuar la carretera. Sense adonar-se'n, va travessar sense mirar i el xoc no va poder evitar. Una furgoneta amb un rètol on es podia llegir clarament Fumigacions SL., el va envestir i el va fer rodolar una dotzena de metres. En ple mes de febrer, les glaçades no són molt amigues de les frenades en sec. Així i tot, però, en Franz Saraska va estar de sort. Una cama trencada, tres costelles esquerdades, una galta esberlada i una forta commoció cerebral van ser el resultat de la topada. El destí va voler que una empresa especialitzada a eliminar insectes de qualsevol mena, provoqués una total metamorfosi a la vida del professor.

Set mesos a l'hospital i una acurada recuperació van deixar en Franz Saraska completament nou. Bé, si més no, això és el que es pensaven. Els mals de caps i les migranyes van començar a turmentar-lo de mica en mica fins que va haver de demanar la jubilació anticipada. No hi feia res. Amb poca cosa ja feia. Però, just el dia que va fer un any de l'accident, les punxades al cap van desaparèixer. Com en un encanteri. Ja no li feia mal el cap. Al contrari. Mai s'havia sentit tant bé. Fort, àgil… viu. Per primer cop en la seva depriment vida tenia ganes de viure.

Un dia, mentre es preparava una amanida, va patir un, podríem anomenar, canvi d'actitud. Eren les nou del vespre i tenia gana. Havia deixat en un racó els seus quaderns de notes i havia anat cap a la cuina. Va obrir la nevera, va treure un parell de tomàquets, un enciam, una mica de pebrot i unes olives. Va tallar un tros de pa i va agafar la gerra del vi. Es va asseure a la taula i va assaonar l'amanida. I va tirar la sal i la va enforquillar. Aleshores va ser quan va passar. Un cop se la va haver cruspit, una cremor va envair el seu estómac. Es va aixecar de cop i va vomitar. La sal. No podia suportar la sal. Un desig incontrolable de menjar sucre el va fer anar corrents cap a la sucrera i, a cullerades, la va buidar tota. Així va ser com la personalitat d'en Franz Saraska es va transformar.

Els dies passaven i l'únic aliment que ingeria eren pastes dolces, caramels, pinyons ensucrats i tota mena de menjar amb un elevat grau de dolçor. Confitura i mel per esmorzar. Brioixos, croissants i pastissets de crema per dinar, pomes ensucrades per berenar i xocolata desfeta per sopar.

Però una tarda el seu univers es va trastornar. Passejava pel camp buscant animalons per a la seva col.lecció, animalons que ara conservava vius ja que l'amor que sentia per a ells cada cop era més fraternal, quan va sentir l'espetec d'unes branques que es trencaven. Allí, amagat darrera uns matolls, hi havia en Peter. Un nen de dotze anys ajupit a terra amb una bossa de petards a la mà. Amb una cerimònia quasi militar encenia el llumí i dipositava la petita bomba a l'entrada d'un formiguer. Amb molt de compte, va acostar el llumí al ble i va fugir corrents tapant-se les orelles. Un soroll esfereïdor va fer ressonar les seves oïdes. El cau, que abans havia estat l'habitatge d'unes inofensives formigues, havia desaparegut. Sense saber com, la sang li va començar a bullir com mai li havia passat. Era com si tota la testosterona que li havia mancat li hagués brotat de cop. Es va acostar a les restes del formiguer i va contemplar esporuguit l'espectacle dantesc. Aleshores, com si mil ganivets li rebentessin el cervell, ple a vessar d'una fúria sense control, va agafar el nano i el va obligar a empassar-se la bossa que tenia a les mans. Tota sencera. Plena de petards. I abans que aquest exhalés l'últim sospir li va obrir la boca i ni va llençar un d'encés. Aquell va ser el primer crim d'en Franz Saraska. La resta no tardarien a arribar.

El matamosques del pastisser. L'enginyer que aixafava escarabats. L'adolescent que cremava cuques de llum. El vell que trepitjava llimacs. Així, fins a trenta-nou assassinats. Tots prou esgarrifosos. Cruels. Venjatius. Quan la policia el va detenir, no va oferir cap mena de resistència. Totes, cadascuna d'aquelles morts havien estat justificades. Ell tan sols s'havia limitat a complir amb el seu deure. El sagrat deure de venjar la seva família.