L'HEURA

L’HEURA

Encara que et pogués semblar estrany,
voldria ja, escampar per tot arreu
la veritat del nostre cas,
i fer-lo notori a tota la societat
malgrat ser el nostre, un amor il•lícit,
un amor amagat.

Vull recordar-te que fa menys d’un any
varem sembrar tots dos una llavor
que prometia ser una formosa heura
anomenada “més que amistat”,
i que amb una inusual quotidianitat,
no per reiterada, summament esperada,
vàrem fer que creixés ben dotada
ja des de l’inici sempre al nostre costat.

La seva creixent generositat,
feu que aparentés aviat,
voler sorgir del nostre entorn íntim
i del seu test en particular,
però, com a planta ben dissenyada,
havia de patir el seu hivern programat,
i per això, respectant el seu cicle natural,
ni podíem, ni calia fer-la forçar.

Deixar passar temps i que vingués una propera
i més propicia primavera peculiar.
Ens calia esperar. El silenci aleshores era obligat.

Cal doncs, apreciar no regar-la més del que cal,
per no malmetre-la i fer-li un mal indesitjat.
Hem d’evitar per aquesta causa qualsevol plor,
no fos cas que les llàgrimes afegissin humitat
a les seves arrels i fes rebrotar abans d’hora,
unes febles i fràgils flors primaverals
que ens decebrien i que ara, hem de saber treballar.

No és doncs aquest, ni ho era adès tampoc,
el moment més escaient
per a un jove i precoç rebrotament.
No pateixis, ja llucarà i possiblement, ben aviat.
El silenci, per ara, continua essent obligat.

Cal saber esperar, la terra la tenim ben adobada,
i nous aires que poguessin esdevenir
com els que al seu dia la van fer fertilitzar,
els sabrem orientar ben bé, perquè no esdevinguin
ràfegues que s’enduguin les nostres llavors,
lluny d’allà on voldrem que fructifiquin.

I si t’he posat com a exemple l’heura,
és perquè, diuen, que dels mals protegeix,
que s’arrapa, és perenne, de llarga durada,
que creix en escreix i que de tan espessa,
pot no deixar passar els vents, ni els afers aspres.

Així doncs, hem de saber ser pacients
en espera de la nostra ansiada primavera.
No te n’adonaràs, i un any passa de pressa.

I si la continuem mimant-la com ara,
veuràs com ens embolcalla l’heura germinada
a la vista de tothom, perquè .... quan més aviat,
hom sàpiga com ens estimem,
com t’estimo i com vull estimar-te.

És a dir, al moment adequat,
fer esclatar per fi la veritat,
sense ja mai més, ocultar-la.