L’hermafrodita

–Siau!–, digué amb naturalitat mentre s’aixecava de la butaca i se n’anava de la junta. Ni el director general, ni cap dels directius de l’empresa gosà dir-li res. Ho havia fet altres vegades i en tots els casos quedà demostrat que perllongar la reunió havia resultat una pèrdua de temps i, àdhuc, un fracàs.
El Josep-Maria –qui sap si els seus pares li posaren aquest nom a posta– tenia un do. Un do extraordinari, gairebé diví. Sempre solia anar una passa endavant de la resta de la gent i mai no s’equivocava.
Des de petit havia demostrat una habilitat especial en el tracte amb els companys, com si endevinés els pensaments i les intencions de tothom qui tractava. Solia allunyar-se d’esma dels individus que portaven males intencions i s’afegia sense cap mena de recel al grup dels benintencionats. Fins i tot, al llarg dels estudis, era capaç de percebre d’antuvi per on anirien els exàmens –o això semblava. Ara bé, mai ningú no li va descobrir aquesta faceta, ni els seus propis pares. I ell se’n va guardar prou bé de divulgar-ho.
A més a més, congeniava tant amb homes com amb dones de qualsevol índole o inclinació, connectava amb tots ells per empatia, telepàticament, podríem dir; la seva personalitat, accentuada per una fisonomia entre enigmàtica i pertorbadora, els seduïa quan el tractaven de prop. Sempre mirava els interlocutors de fit a fit, gairebé amb insolència, com qui intenta escrutar l’interior de les persones. Ells i elles se sentien atrets inevitablement per uns ulls, alhora penetrants i impenetrables. D’altra banda, tothom rebia de la seva boca la resposta que més els plaïa, ja que coneixia i comprenia els trets més íntims de cadascun d’ells i d’elles. Amb aquesta peculiar manera de ser i procedir havia aconseguit la plaça d’assessor financer d’una de les multinacionals capdavanteres del país.

Tot i això, existien dues coses que escapaven al seu control. L’atzar i l’amor.