L'EXHUMACIÓ

De la bossa surten mosquetes
Una, dues, deu, que voleien entre nosaltres
Dins la bossa hi ha la meva tia
La bossa és d'un blanc opac
D'un plàstic prou dur com per no esqueixar-se pel pes d'un cos
La meva tia ja no pesava res, i els dos anys que han passat
Fan que la bossa sembli buida, només hi surten mosquetes
Mosquetes també blanques que busquen les nostres boques
Per entaforar-se i fer niu
El día també és blanc, d'un blanc encegador.
Quan la meva tia agonitzava sola, en els seu pis
els seus fills eren lluny, vivint i follant i portant els nens al Txiquipark.
La cara se li va tornar morada al caure del llit
de matinada, tota la nit sobre el fred del marbre del terra.
I la vida passava, i ella es moria el dia després del seu aniversari
Una filla li va dir a l'hospital de terminals -Felicitats, mamà!, i jo recordava
Quan jeia a terra, sola, i el càncer li dominava el cos com un amant gelós.