L'estació

L'estació

Avui, cosa realment extraordinària, tenia la tarda lliure i he decidit anar de compres a Barcelona.
Una vegada ho he tingut tot comprat, em sobrava encara una estoneta i, bo i passejant, he deixat que, més o menys inconscients, els meus passos s'encaminessin cap a l'estació de França.
Hi he anat en pla de visita, de passar l'estona. Això m'ha permès de copsar una sèrie de coses mai no percebudes abans.
Descriure l'estació en si, d'una forma física, material, em sembla superflu. Tots sabem prou com és. Un gran espai de terreny, nombroses vies i andanes, marbre, bronze, vidrieres decoratives, un rellotge com un gran ull vigilant, maleters amunt i avall i la tosca melodia de fons dels altaveus: "El tren con destino a Madrid, situado en la via tres tiene su salida dentro de 15 minutos".
Tot això és el que cal veure, a més naturalment, de les taquilles de despatx de bitllets, quan un entra a l'estació amb l'objecte de pujar a un tren determinat, vers un determinat destí.
Però aquest no és avui el meu cas. Aquesta és una tarda singular. A més el dia està d'allò més emboirat i això sempre afecta el meu estat d'ànim. Em sento immersa en una espècie de vívida somnolència. Començo a mirar-ho tot d'una altra manera. Penso, divago... quanta gent! I no obstant, que poca convivència! Cada un va i ve a la seva idea, sol, aïllat, sense sentir ni veure al que camina al seu costat, qui sap si tot anant al mateix lloc...després, dintre del tren, possiblement sorgirà la conversa, ara no, cada u a la seva, una ullada al rellotge, una consulta a un determinat cartell...
De cop em sembla com si a més del present que estic vivint es projectés, entorn meu, tot un passat ple d'aquestes anodines anades i vingudes; sento la joia d'una arribada ansiosament anhelada, una alegre marxa familiar de vacances, la tristesa d'un comiat per no se sap quant de temps, l'ambigüitat d'un canvi de residència, la recança, el plaer, l'aventura...enfront meu les prosaiques vies es converteixen en misteriosos camins, vers quasi l'infinit.
........................................................

Torno a la realitat i ara jo també miro el rellotge, és hora de marxar, de tornar a casa. Em cal canviar d'estació i agafar el tren que em portarà al meu Sabadell. En baixar penso: -Això també és una estació- Ho és , és clar, però que diferent! Hi ha poc lloc per a fantasies. Se sap d'on se surt i on es va a parar, les cares de les persones que trobo em són més o menys familiars, tot és molt real.
S'ha acabat la meva tarda d'esplai. S'ha acabat la meva descoberta d'estacions.