L'estació

Un relat de: Josoc

L'estació

Avui, cosa realment extraordinària, tenia la tarda lliure i he decidit anar de compres a Barcelona.
Una vegada ho he tingut tot comprat, em sobrava encara una estoneta i, bo i passejant, he deixat que, més o menys inconscients, els meus passos s'encaminessin cap a l'estació de França.
Hi he anat en pla de visita, de passar l'estona. Això m'ha permès de copsar una sèrie de coses mai no percebudes abans.
Descriure l'estació en si, d'una forma física, material, em sembla superflu. Tots sabem prou com és. Un gran espai de terreny, nombroses vies i andanes, marbre, bronze, vidrieres decoratives, un rellotge com un gran ull vigilant, maleters amunt i avall i la tosca melodia de fons dels altaveus: "El tren con destino a Madrid, situado en la via tres tiene su salida dentro de 15 minutos".
Tot això és el que cal veure, a més naturalment, de les taquilles de despatx de bitllets, quan un entra a l'estació amb l'objecte de pujar a un tren determinat, vers un determinat destí.
Però aquest no és avui el meu cas. Aquesta és una tarda singular. A més el dia està d'allò més emboirat i això sempre afecta el meu estat d'ànim. Em sento immersa en una espècie de vívida somnolència. Començo a mirar-ho tot d'una altra manera. Penso, divago... quanta gent! I no obstant, que poca convivència! Cada un va i ve a la seva idea, sol, aïllat, sense sentir ni veure al que camina al seu costat, qui sap si tot anant al mateix lloc...després, dintre del tren, possiblement sorgirà la conversa, ara no, cada u a la seva, una ullada al rellotge, una consulta a un determinat cartell...
De cop em sembla com si a més del present que estic vivint es projectés, entorn meu, tot un passat ple d'aquestes anodines anades i vingudes; sento la joia d'una arribada ansiosament anhelada, una alegre marxa familiar de vacances, la tristesa d'un comiat per no se sap quant de temps, l'ambigüitat d'un canvi de residència, la recança, el plaer, l'aventura...enfront meu les prosaiques vies es converteixen en misteriosos camins, vers quasi l'infinit.
........................................................

Torno a la realitat i ara jo també miro el rellotge, és hora de marxar, de tornar a casa. Em cal canviar d'estació i agafar el tren que em portarà al meu Sabadell. En baixar penso: -Això també és una estació- Ho és , és clar, però que diferent! Hi ha poc lloc per a fantasies. Se sap d'on se surt i on es va a parar, les cares de les persones que trobo em són més o menys familiars, tot és molt real.
S'ha acabat la meva tarda d'esplai. S'ha acabat la meva descoberta d'estacions.

Comentaris

  • Una mirada especial[Ofensiu]
    Unaquimera | 03-03-2011

    Molt interessant el recull d’observacins que es pot fer quan es mira quelcom que coneixem, però es fa de forma diferent a l’habitual, més enllà de l’aspecte físic que presenta.

    El temps corre i les tardes s’acaben, però l’actitud pot repetir-se en un altre moment... si ens esforcem, és possible.

    T’envio una abraçada especial,
    Unaquimera

  • Ah! que...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 29-03-2009 | Valoració: 10

    ...no t'he dit al final perquè trigue tant en comentar-vos i comentar-te, i és perquè estic molt ocupat darrerament amb la faena i la universitat.
    Un fort petó Josoc.

  • Primerament...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 29-03-2009 | Valoració: 10

    ...Josoc dir-te que em vull disculpar per no comentar-te des de fa molt de temps, no, no t'he oblidat, tu i tots vosaltres amics de relats ja heu entrat en la meua vida com uns amics més.
    El relat que supose que el vares fer fa alguns anys pel que veig del castellà del micròfon de l'estació en castellà, el veig com un principi un final i en mig la vida, un somni.
    Està molt ben plantat però al final sempre cal ser com els altres en algun moment de la nostra vida, ser com allò que intentem matar, la incomunicació, i tornem a la nostra ciutat, València en el meu cas, la meua estimada i amor i Sabadell la teua, dues ciutats que tenen amants i fills que són els seus habitants, tot acaba però tot és etern, això sense ser gaire espiritual l'he après a base de patir en la meua vida, tinc una teoria que si vols passes pel meu bloc i la llegeixes en la que dic que no morim mai o millor morim però tornem a nàixer eternament i amb totes les probabilitats possibles, podent ajornar les dolentes vides o situacions, Déu o allò màgic és incomprensible i perquè no? pot existir, no com una persona o un home o una dona tot i que podria ser, però potser com una força, quelcom incomprensible, enigmàtic, màgic.
    Un fort petó i una forta abraçada de Vicent amiga meua.
    Ah! perquè veges que no vaig errat amb açò de déu prova a dividir 10 entre 3 i veuràs. ;-)

  • Gràcies[Ofensiu]
    nuriagau | 10-03-2009 | Valoració: 10

    He tornat a la teva pàgina per veure si ja havies penjat el relat que m'anunciaves al comentari que em vas deixar al meu relat Dos destins diferents. Ja he pogut comprovar que sí i me n'alegro.

    He gaudit d'un relat quotidià i versemblant que descriu allò que hom sovint fa quan disposa de temps lliure: gaudir de l'observació de la gent en llocs força concorreguts i reflexionar.

    Has escollit un decorat idoni (una estació de tren) per a reflexionar la quantitat d'ocasions que compartim un mateix espai amb moltes altres persones sense tenir res en comú.

    Ha valgut la pena que hagis volgut compartir amb nosaltres aquest escrit que tenies guardat a l'anonimat.

    Moltes gràcies pel relat!

    Núria

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josoc

Josoc

129 Relats

523 Comentaris

114824 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc una apassionada de les lletres, m'agrada llegir i escriure. Durant molt de temps he guarsat per mi sola la majoria dels meus escrits. Fins que vaig descobrir els RELATS. M'agrada pensar que són llegits, tal com jo llegeixo els d'altres. M'agradaria molt que els comentéssiu.