L'espill de l'ànima

Un relat de: pereneri

Diu que la cara
és l'espill de l'ànima.
No és la cara,
són els ulls.

Llavors, m'atanso a besar-te'ls
i els acluques.

Però l'efecte que em fa
és que, tancant-los,
m'obres les portes
de l'ànima.

Comentaris

  • Crec que...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 16-02-2009 | Valoració: 10

    tens raó. Com tu, penso que la mirada és el reflex de l'ànima, i els ulls dels qui estimem són la clau que ens obre les portes a emocions i sentiments guardats, i que només se'ns mostraran si sabem llegir-los.
    Tot i que he llegit a la teva biografia que no ets un afeccionat a la poesia, et felicito perquè precisament trobo que encara té més mèrit el fet d'haver aconseguit uns versos que, des del meu punt de vista, he trobat realment encertats.
    Una abraçada

  • Així de clar[Ofensiu]
    joanalvol | 17-07-2008 | Valoració: 10

    Per entrar a l'espill de l'ànima
    cal obrir la porta dels ulls.

    Bo!
    Joanalvol

  • ai pere![Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 09-07-2008 | Valoració: 10

    que ets una mica pillastre tu!

    Per cert, jo no m'enfadu. ho dic pel comentari que vaig fer al xescpiar, i que tu després vas també comentar, "ficant-te amb mi!"
    haha, em refereixo al primer que té.

    Vinga, una abraçada i a relatar... per curts que siguin.

    Ferran

  • preciós[Ofensiu]
    ANEROL | 16-06-2008 | Valoració: 10

    sencill, sensible

Valoració mitja: 9.8

l´Autor

Foto de perfil de pereneri

pereneri

18 Relats

81 Comentaris

26201 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
[La meva biografia coincideix substancialment amb la de l'usuari que fins fa no gaire es feia dir peres.]

O sigui, vaig néixer fa moooolts anys... Està bé, no tants. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat (excepte els Reis i el patge Faruk) és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
setembre 2007
pereneri@yahoo.com