El mitjó perdut

El pare ja feia temps que anava molt atrafegat i ens preocupava. Molts cops, al vespre, quan ell encara no havia vingut del despatx, en parlàvem amb la meva germana, més gran que jo. Sempre arribava quan ja havíem sopat totes dues -si aquell dia sopàvem a casa, ja s'entén: la majoria de dies era com a tot arreu, un campi qui pugui- i estàvem a punt d'anar a dormir, o ens trobava mig endormiscades davant la tele. I de vegades fins i tot més tard, que nosaltres ja érem al llit, i aleshores ens trucava a la porta suaument i feia el seu invariable «bona niiit». Si l'esperàvem per sopar, ens deia que ni ell acabaria bé la feina de darrera hora, nerviós com estaria per plegar, ni tampoc soparíem puntuals, perquè a l'hora normal de sopar no podria venir gairebé mai. A darrera hora, assegurava, s'acumulen les gestions més importants del dia, i seria absurd deixar-les per a l'endemà, perquè l'endemà passa el mateix, que el festival de trucades i papers i correus i gestions i faxos urgentíssims i inajornables es desferma a partir de mitja tarda. És a dir, la feina que deixés sense fer seria feina perduda. I els clients normalment no estaven per perdre res. Si allò no es feia «ja», el mateix dia, es buscarien un altre proveïdor.

O sigui, que sisplau no l'esperéssim. Això ens deia. I li fèiem cas, és clar, què havíem de fer. El pare és el pare.

Havíem aconseguit, això sí, que es llevés més tard i que se n'anés al despatx cap a quarts de deu -és l'últim de marxar de casa cada matí-, i ell valorava aquesta decisió com un gran què, com un manifest programàtic de superioritat sobre l'horari laboral. Però un cop que s'havia ficat a la roda voraginosa de cada dia ja no podia parar fins a la nit. I encara sort que hi havia dies que venia a dinar a casa en una esgarrapada, gràcies al fet que el despatx el té a deu minuts a peu. Ara, havent dinat se n'anava com si tingués cagarines.

El cas és que, com deia, ja feia temps que no el vèiem bé. Encara és jove, no ha fet els cinquanta, però començava a mostrar símptomes d'alguna cosa seriosa. Estava neguitós, amb un humor massa variable. L'última va ser la que us explico.

Anava de tant en tant de viatge, per motius de feina, a una ciutat que és a uns 250 km d'aquí. Normalment hi anava el divendres en acabar el despatx -el divendres acabava més aviat-, sopava allà amb un client, dormia en un hotel, l'endemà al matí anava a veure un altre client, i el dissabte a l'hora de dinar el teníem altra vegada a casa. Això no ho feia els dies de cada dia perquè deia que era impossible, que per atendre els dos clients d'aquella ciutat -dos bons clients, certament, però només dos- en perdria vint, els vint que deixaria d'atendre d'ací estant. I a més, que a aquells dos clients els anava molt bé la fórmula: un cop cada cinc o sis setmanes, sopar del divendres l'un, matí del dissabte l'altre.

Després d'un d'aquests viatges, ara fa mig any, en desfer la maleta va adonar-se que havia perdut un mitjó. I què us penseu que va fer, per un mitjó? Segur que no ho heu endevinat. Va trucar a l'hotel tot seguit i els va demanar si havien vist el mitjó. No l'havien vist, van dir diplomàtics. Com que sempre anava al mateix hotel, ja el coneixien. Era un mitjó normal i corrent, cap cosa de l'altre món, un mitjó miserable. Però va trucar-hi una segona vegada per insistir, i la segona es va esperar al telèfon fins que li van dir que sí, que havien trobat el mitjó -el devien anar a recuperar de les escombraries- i que l'hi guardarien.

Ens ho va explicar així mateix, tot seguit, a l'hora de dinar, com un triomf. Vam fer totes dues cara de perplexitat... No, d'espant. Perquè ja no era només que s'hagués fixat que li mancava un mitjó (això potser era normal, perquè era molt curós amb les seves coses), que hagués repassat mentalment on l'havia pogut perdre, que hi hagués trucat dues vegades i que els hagués demanat que l'hi guardessin fins al viatge vinent. Ja no era només això. El més gros era que ens ho explicava sense cap mena d'autocrítica, sense riure's d'ell mateix, sense adonar-se de l'enorme bestiesa que comportava tota aquella actuació forassenyada, tan desproporcionada. Però estem parlant d'un mitjó!, li vam dir nosaltres. I de seguida vàrem reconduir la qüestió: havíem d'anar a cal metge.

L'hi vaig acompanyar jo, que sempre em fa molt de cas i diu que sóc la seva filla preferida -a la meva germana li diu el mateix, mon pare és molt així, d'anar afalagant tothom-, al cap d'uns dies. La metgessa, molt competent i seriosa, va diagnosticar un estrès de ca l'ample que estava a punt a punt a punt de fer crisi. I va receptar un canvi radical d'activitats i d'horaris. I una medicació bastant forteta.

El pare no va tornar al despatx fins quinze dies després. I ara hi va a quarts d'onze del matí, però torna sistemàticament a dinar, fa la migdiada, hi va altra vegada cap a les cinc, i a les set ja torna a ser a casa. Guanya molt menys de la meitat del que guanyava abans, però no li cal guanyar més. Nosaltres dues som prou autònomes i ens sabrem espavilar, tot i que jo encara estudio. Ell només volia estalviar, de fet, per deixar-nos un bon racó. Ja li hem dit que el racó principal que volem és que ell hi sigui.

Sort del mitjó perdut. Si no, a hores d'ara potser hauríem perdut el pare.