Et vas proposar ser feliç

Un relat de: pereneri

Et vas proposar ser cada dia tan feliç com poguessis.

Però de vegades no podies.
Un dia perquè no et trobaves bé.
Un altre dia perquè t'havien donat un disgust.
Un altre dia perquè havies vist com algú patia.

Llavors vas proposar-te que els dies que no poguessis ser feliç
almenys podries intentar ser generosa.

Malalta i tot, podries escoltar els altres.
Disgustada i tot, podries ajudar els altres.
Trista i tot, podries treballar pels altres.

Però de vegades no podies ser generosa.
No t'hi veies amb cor. No tenies cara ni ulls.
No podies bufar. No tenies forces.
No anaves enlloc. Eres inservible.
No podies fer-hi més.

Llavors vas decidir que els dies
que no poguessis ser feliç ni generosa,
que no t'hi veiessis amb cor, que no tinguessis cara ni ulls,
que no poguessis bufar, que no tinguessis forces,
que no anessis enlloc, que fossis inservible,
que no poguessis fer-hi més,
almenys podries transmetre bones vibracions espirituals.

Malalta i tot, miraries de no centrar-te en tu.
Disgustada i tot, et commouries pels disgustos dels altres.
Trista i tot, et compadiries dels mals dels altres.
Sense forces i tot, intentaries pensar en els altres.

I llavors cada dia, d'alguna manera, et senties útil.

I això et va fer feliç.

Comentaris

  • crohnic | 20-05-2009 | Valoració: 9

    Tot és qüestió de proposar-s'ho, fins hi tot la felicitat...
    Enhorabona pel relat!!

  • Molt bones les[Ofensiu]
    Romy Ros | 20-04-2009 | Valoració: 10

    encadenades que has lograt eriçar com si d'un rínxol es tractés- Afers quotidians són els que ens aporten felicitat si sabem dedicar-nos als altres i procurar-los felicitat. Enhorabona, m'ha agradat moltíssim!

l´Autor

Foto de perfil de pereneri

pereneri

18 Relats

81 Comentaris

25353 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
[La meva biografia coincideix substancialment amb la de l'usuari que fins fa no gaire es feia dir peres.]

O sigui, vaig néixer fa moooolts anys... Està bé, no tants. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat (excepte els Reis i el patge Faruk) és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
setembre 2007
pereneri@yahoo.com