En estat

Un relat de: pereneri

Benvolguda N.:

M'has dit que estaves en estat i que sóc la tercera persona, després de tu mateixa i del teu home, que ho sap. Això m'emociona.

Saps el que penso. Que no hi ha cap altra realitat més valuosa a l'univers que una dona en estat. Una dona en estat és el símbol per antonomàsia de la humanitat. És l'esperança i la certesa. És el present i el futur, l'ara i el demà -el passat no compta perquè ja no hi és. Tot pot començar de nou. Davant qualsevol dona en estat, hauríem de caure de genolls i adorar. No sols per ella, la mare; no només pel fill o la filla que espera; tampoc per l'home que l'ha embarassada: per tot plegat, que és molt més que la suma dels tres. Una dona en estat és el compendi de tothom, és l'absolut, és el tu i el jo, el nosaltres en una sola figura. Una figura en l'aparença, dues en la substància: la unitat i la pluralitat. És la deïtat que crea i la humanitat creada. És l'Atles que duu l'univers -no damunt el cap sinó a la panxa. És la foguera i les ombres que projecta, la llum i l'escalfor. És la vida.

Sí, el sexe originàriament era una cosa molt seriosa, potser massa i tot. Perquè va ser l'origen de la humanitat. Però ara per a molts és sols un divertiment, una manera de passar l'estona. Us imagineu algú que es dediqués només a jugar partits de costellada amb la preciosa bola de cristall, miraculosament conservada al llarg dels segles, amb la qual la primera parella d'humans va començar a imaginar i a contemplar i després a fer rodar el nostre món?

Ara no parlo del teu cas, ja ho saps. Parlo per a altres: cal pensar-s'ho molt seriosament abans d'embarcar-se en l'aventura que pot acabar en embaràs. Ella, sobretot ella, ha de estar decidida de debò, pensar en tot el que podria comportar -i ara prescindeixo de maniobres, d'estris i de pastilles, com si no existissin, perquè parlo de filosofia, no de mecànica- fer l'amor.

Per a tu ja no hi ha marxa enrere. Ja el tens. Tot comença de nou, el món s'ha posat en marxa un altre cop.

Saps -i perdona que t'ho digui ara, però sempre t'he dit les coses tal com raja- que poc o molt el teu fill patirà. Saps que el teu fill serà lliure i, per tant, podrà prendre mal. I encara més: per savi i obedient que surti, encara que sigui d'allò més prudent i bon jan, ni tu ni ell ni el seu pare no podreu evitar que pateixi. Tu intentaràs que no prengui mal i que no tingui gaires problemes, però ets conscient que al llarg de la vida, de qualsevol vida, hi ha moments difícils. Encara més, d'alguna manera tots entenem que les ombres que es veuen a la pintura de la vida són necessàries perquè hi hagi contrast. Si no, les grans obres d'art serien totes negres, o totes blanques. Tens l'experiència també que l'alegria més fonda és la que ve a continuació d'un mal moment, si s'ha superat el tràngol amb esforç propi, amb tenacitat, potser amb la solidaritat d'altres.

Perdona tanta transcendència. Com et deia, estic emocionat. Ja em coneixes. A més, saps que no t'escric pensant només en l'ara mateix. Sé que conservaràs aquesta carta.

Esperes un fill. Et felicito. El món comença a girar de nou.

Un petó ben fort.

Comentaris

  • Saps què penso?[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 08-03-2009 | Valoració: 10

    Saps què penso? Que sempre, o quasibé sempre, em dones feina amb el teus relats. Sempre els he de rellegir una o dues vegades. En aquesta ocasió han estat tres... Tens un estil que, crec, et fa únic... Potser exagero però...
    - Joan -

l´Autor

Foto de perfil de pereneri

pereneri

18 Relats

81 Comentaris

25379 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
[La meva biografia coincideix substancialment amb la de l'usuari que fins fa no gaire es feia dir peres.]

O sigui, vaig néixer fa moooolts anys... Està bé, no tants. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat (excepte els Reis i el patge Faruk) és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
setembre 2007
pereneri@yahoo.com