Cercador
Com una criatura un instant perduda
Un relat de: pereneri- Compartir:
L'ésser humà conscient és com aquells instants en què una criatura que tot just fa els primers passos, de sobte, enmig de la gran plaça urbana, enmig del parc, li sembla que s'ha quedat sola perquè no veu la mare al primer cop d'ull. És possible que la criatura hagi passat estona sense ni mirar la mare, sense adonar-se que no la veia, perquè jugava, cantava i reia, anava d'ací d'allà, ensopegava i s'aixecava sola, estava distreta. La criatura ni tan sols recordava que tenia «una mare» allà al costat. Però ara, alguna cosa a dins seu li ha fet pensar tot d'una en la cara coneguda, aquella veu, aquell perfum, les mans suaus, els pits dolços. Mira i per un instant no veu. I llavors, l'instant s'eternitza -això és la vida conscient, aquest instant-, és un drama, una tragèdia, no hi ha remei, estem perduts enmig de l'oceà enorme, no tenim casa, ni joguines, ni mans que acaronen, ni paraules manyagues, ni coneixem ningú, ni tan sols sabem com ens diem. No és que trobem a faltar la mare i prou, ho trobem a faltar tot, perquè la mare ho és tot.
Potser la mare s'ha mogut, potser s'ha desplaçat una mica més enllà, parlant amb una amiga. La criatura, però, aquell instant que la busca amb la mirada, girant una mica el cap a una banda i l'altra, se sent perduda per sempre més. La criatura encara és molt menuda per moure's amb agilitat i fer un gir ràpid de tres-cents seixanta graus. Té un coll poc desenvolupat i no pot bellugar-lo gaire sense perdre l'equilibri. Aixeca els braços una mica per aguantar millor l'equilibri, tan precari, la cara comença a fer-se-li tota ella una ganyota de plor, obre molt els ulls. De manera que mou de mica en mica tot el cos, com un nino dels que caminen sols, mentre comença a cridar «ma...!» perquè és l'única cosa que sap cridar.
La vida conscient de l'ésser humà és només això, uns instants d'angoixa. Però l'instant és massa llarg perquè no hem après a esperar. Tot i que hàgim pogut ser inconscients durant hores, fins fa un segon, ara l'absència se'ns fa inaguantable.
I quan la mare ens abraçarà, finalment, encara ens quedarà una estona a dins la tragèdia, el sanglot, el record inconsolable del trauma. La consciència de la nostra singularitat.
Comentaris
-
Com l'angoixa infantil[Ofensiu]nuriagau | 20-02-2009 | Valoració: 10
Has sabut descriure, amb una prosa molt acurada, la sensació d'angoixa que viu un nen quan perd la mare.
Compares aquesta angoixa infantil amb la que patim els adults al llarg de la vida.
Estic d'acord, però, amb Clar de lluna, quan et diu que l'ésser humà "pot ser conscient de la vida en els instants feliços, tot i que aquests, passes volant!"
Felicitats per aquest assaig!
Núria
-
...[Ofensiu]Clar de lluna | 20-03-2008 | Valoració: 10
...sí, l'angoixa és un sentiment que es fa etern! Bona comparació amb el nen! Però jo crec que un també pot ser conscient de la vida en els instants feliços, tot i que aquests, passes volant!
Una abraçada! -
Esperar[Ofensiu]Nubada | 20-03-2008
"L'instant és massa llarg perquè no hem sabut esperar". Molt maca, la comparació de la nostra angoixa amb la d'un infant que no troba la mare.
-
RESPOSTA[Ofensiu]marisanicollet | 21-02-2008 | Valoració: 8
Hola Pere, he donat una ullada per tot el teu espai i no m'estranya que m'hagis comentat alguna cosa, doncs veig que tenim alguns gustos similars. Responc al teu comentari del relat dels "Panellets". Eh!!! no t'equivoquis amb el meu espai doncs hi poso molta fantasia. I com diu el refrany " No signis carta que no llegeixis, ni beguis aigua que no vegis"
Bé, aniré passant per el teu espai i ens anirem "critiquejant"
Et poso un 10 per tots els teus escrits i Apa!!!!!!!!! A fer pinya. He publicat el meu mail, veig que molts ho heu posat.
MARISA, 21/2/08
Valoració mitja: 9.6
l´Autor
18 Relats
81 Comentaris
25447 Lectures
Valoració de l'autor: 9.79
Biografia:
[La meva biografia coincideix substancialment amb la de l'usuari que fins fa no gaire es feia dir peres.]O sigui, vaig néixer fa moooolts anys... Està bé, no tants. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat (excepte els Reis i el patge Faruk) és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.
Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.
També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.
I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.
Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.
Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.
I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.
Una abraçada,
Pere S. Neri
setembre 2007
pereneri@yahoo.com