Noli me tangere

Un relat de: pereneri

No em toquis, Maria. No, no em toquis, ara no. Sé que venies a això, a ungir-me amb olis i aromes, a tocar-me i a besar-me, però ara ja no cal, torno a estar viu. El temps de tocar s'ha acabat avui, aquesta matinada. Ara ja no té sentit que em toquis, perquè ja no sóc mort ni tampoc em puc morir. Visc per sempre, i és per això mateix que ja no em pots tocar. Perquè visc d'una manera diferent. Ho has d'entendre, Maria.

Sí, tu m'has palpejat més d'un cop els darrers anys. Ets la persona que m'ha tocat més, si descomptem la meva mare. M'has xopat el cos amb llàgrimes, m'hi has abocat perfums, me l'has eixugat amb la cabellera. Has fet servir els meus peus com si fossin teus, els has amanollat com una pastilla de sabó, una ampolla d'aromes, un objecte personalíssim al teu servei. I t'he deixat que ho fessis. És per això que ara tinc autoritat per dir-te que no em toquis.

Les altres vegades hi havia molta altra gent i no em feia res el que poguessin pensar. N'hi ha que van dir que si tu em grapejaves en públic, si no m'importava gens que et veiessin així, potser era perquè jo m'ho feia amb tu d'amagat. Deien que jo estava tot el dia amb gent dolenta, gent pecadora, prostitutes. No sabien res. No entenien res. Tot ho veien amb els ulls colgats de sexe buit, d'un amor epidèrmic que no és amor, que és fet només de contacte i fregament de pells i prou. No sabien res del cor. Eren molt lluny de mi, de nosaltres. Llavors no em va fer res el que pensessin ni el que diguessin, no m'havia de protegir, la fama no m'importava, i a més arribàvem al final i ja anaven mal dades, tot era a punt de saltar enlaire. També per aquest motiu hauries de creure'm ara quan et demano que no em toquis, perquè vol dir que hi tinc motius de volada.

Segur que tota aquesta història teva correrà pels segles dels segles, que els homes s'inventaran anècdotes inversemblants, que ens col·locaran algun fill i tot. Com si no hi pogués haver amistat sincera però sense sexe entre un home i una dona, o entre dos homes o entre dues dones. Tot ho veuen des del prisma dels seus prejudicis sexualitzats. Si hi ha cap entesa, si hi ha una mà que es posa damunt l'espatlla de l'amic, si hi ha compassió o harmonia o concòrdia o complicitat, allò ja és sospitós, vol dir que al capvespre hi haurà llit. Insinuaran aventures d'amagat com si jo no hagués beneït el matrimoni amb les dues mans, com si el compromís sexual i la vida en parella no em semblessin prou sants i hagués decidit convertir-los en una cosa lletja i clandestina. Gent bruta i incontinent, que es pensa que si ells no poden, els altres tampoc.

Jo sóc verge no perquè em contingui, no perquè em reprengui, sinó perquè vull. Perquè si es vol es pot. És això justament el que he pretès mostrar amb el meu celibat voluntari. No pas perquè m'imiti tothom, sinó perquè qui se senti cridat a fer-ne l'experiència -potser tu mateixa a partir d'ara, no?- sàpiga que no és una quimera. Si no fos possible fer-ho voluntàriament, o si jo no hagués volgut fer-ho, a mi no m'hauria importat gens casar-me, què es pensen? Sóc verge perquè em dóna la gana. M'és igual, doncs, el que digui determinada gent de mi i de tu, del teu amor que es manifestava en el contacte. No ofèn qui vol, sinó qui pot.

Pobrets, la veritat és que fan llàstima, els fariseus d'ara i els del futur. I tants fariseus laics que es pensaran que perquè no són religiosos ja no poden ser fariseus. Pobrets, pobrissons. Cal perdonar-los, perquè la majoria no saben el que fan.

Que com ho aconsegueixo jo? Senzillament, considerant que els cossos són sagrats: els pots admirar, fins i tot els pots adorar. I encara més: d'acord que els podries tocar, i posar-hi la mà amiga, i amanyagar-los i acariciar-los, i no diguem ja mirar-los i remirar-los, sense tensió sexual i sense que hi hagi d'haver intercanvi conjugal. Però el que et vull dir és que les coses sagrades no cal tocar-les per demostrar que les valores o que les veneres. Et parlo d'una unió espiritual, sobrenatural.

Ara que estem sols, doncs, no vull que em toquis. Davant la gent, abans, no em feia res, ja t'ho dic, però ara, i sols, no. T'ho demano com una oblació. No vull evitar que em toquis fent-te força, vull que no em toquis per decisió teva, perquè jo per força no vull res. És aquest el favor que et demano. Un favor que et fas a tu mateixa, de seguida t'ho explicaré. Però primer pensa en tots els que voldrien tocar-me després de tu, en els que vindran en el futur, que no sols no podran tocar-me, és que tampoc no em podran ni veure ni sentir. Per això, t'ho demano, no em toquis. Fes-ho com una ofrena. Tu que saps estimar, pensa en tants que no tindran l'opció que tu tens ara, ara mateix, l'opció a la qual et prego que renunciïs. Fes aquest sacrifici tan gros. No em toquis, tu que pots decidir-ho. És la prova més gran que et puc demanar, i per això te la demano, perquè t'estimo i vull que em demostris que m'estimes més que ningú. Si tant m'estimes, doncs, no em toquis.

Ja s'ha acabat el temps de tocar, també per a tu. Ara arriba el temps de creure. A partir d'ara, em tocaràs d'altres maneres, t'hi hauràs d'acostumar. Em tocaràs quan mengis un tros de pa que et semblarà pa i no serà pa, seré jo. Llavors em tocaràs i em mastegaràs. Em tocaràs també de manera diferent amb la boca, els ulls, les mans, amb la teva veu, l'olfacte, l'oïda, cada cop que toquis, parlis, besis, acaronis i oloris un infant o un malalt o un pobre o un vell, qualsevol dels meus petitons preferits, si ho fas pensant en mi. Has de trobar en ells el mateix consol que fins ara has trobat en mi.

Fins ara, et deixava que em toquessis perquè els cossos mortals necessiten el contacte. O, més ben dit, jo no el necessitava igual com tu, però tu sí que necessitaves el frec a frec perquè m'estimaves d'aquella manera com només algunes sabeu estimar, perquè heu patit molt o perquè de sobte heu descobert que malgrat les aparences teníeu una vida buida d'amor, tot i ser plena de conquestes, i aleshores voleu recuperar el temps perdut. I jo et deixava, malgrat tot el que poguessin dir, perquè sóc feliç deixant-me estimar de la manera com cadascú sap estimar. No cercava el teu contacte perquè m'agradés, m'abellia el teu contacte perquè sabia que era això el que a tu t'agradava.

Però ara ja no t'ho haig de permetre, no et faria bé. T'estimo i, perquè t'estimo, t'ho dic: no et convé. Pel teu bé, val més que t'acostumis a no tocar-me. Encara que no ho entenguis, ho veuràs més endavant, d'aquí a uns dies. Ara ja no m'has de tocar perquè jo ja no sóc el mateix d'abans, o sóc el mateix però no amb el mateix cos palpable. O sí amb el mateix cos palpable, perquè és de carn i ossos, però és un cos palpable diferent del d'abans. Podria deixar que em palpessis per darrera vegada, però et convé creure'm. Perquè jo marxo, me'n vaig de seguida, i val més que t'hi acostumis voluntàriament, no pas per l'obligació que marcarà l'absència. Absència fins a cert punt, perquè si em fas cas... Ara t'explicaré encara un altre secret.

Avui encara podries tocar-me, et deia, però aviat no, perquè no hi seré. Més ben dit, hi seré però no em veuràs. Encara més ben dit: hi serè i em veuràs si saps mirar com ara et diré que has de mirar: amb els ulls aclucats. Descobreix el nou món que tens a l'abast de la mà, jo et guiaré. De primer sembla fosc, quan tanques els ulls, però és ple de claror. El que passa és que per descobrir la claror has d'avesar-te a estimar sense veure i sense tocar. Has de fer un pas en el buit. Perquè sí, perquè vols. Perquè te'n refies. T'has d'acostumar a tocar amb la voluntat, amb el desig, amb l'amor... sense veure res. Perquè només així, quan ho facis, hi veuràs. Potser fins ara necessitaves tocar amb les mans, amb els llavis, amb la llarga cabellera de la qual estàs amb raó tan orgullosa, però ara, t'ho demano, ho hauràs de fer d'aquesta altra faisó. I quan t'hi acostumis, veuràs que ja no necessitaràs veure ni tocar de la mateixa manera que abans.

No et desesperis, Maria. Tanca els ulls i tira endavant, viu. Fes el cor fort. Arrisca't. Creu-me.

Maria, no, no em toquis. Ara em ficaria a riure per la teva tossuderia, ja ho saps, però m'esperen. Digues als nostres amics que sóc viu, que aviat ens veurem. Vés-te'n en pau. No ploris. Cuida't. Cuida els meus petitons, els que et deia abans. Jo t'estimo igual, i seré amb tu fins al final. Deixa'm estar. Deixa'm anar. Adéu, Maria.

Comentaris

  • Perquè no dir-ho...[Ofensiu]
    temps | 31-03-2008 | Valoració: 10

    Reflexiono i penso. Mmmmmmm, m'agrada perquè ho he entes?

  • Ja el vaig llegir[Ofensiu]
    Nubada | 31-03-2008

    Ja el vaig llegir el dia que es va publicar. En aquell moment no te'l vaig comentar perquè em va deixar en blanc i, encara ara, no sé què pensar-ne. És un relat que s'ha de pair.

    De moment puc dir-te que m'ha agradat llegir-lo, tot i que generalment no em miro els que duren més de cinc minuts perquè em cansa la lectura en pantalla. Venint de tu, però, m'hi vaig atrevir...

    Endavant, Pere Neri.

  • L'essència, per la qual som formats, és eterna[Ofensiu]
    joanalvol | 28-03-2008 | Valoració: 10



    Valoro el primer paràgraf: "torno a estar viu"... "perquè ja no sóc mort ni tampoc em puc morir".
    "Visc per sempre"... "Perquè visc d'una manera diferent".

    L'ésser no mor mai. Mor el cos, la vida segueix en l'eternitat del temps i la infinitud de l'espai .

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de pereneri

pereneri

18 Relats

81 Comentaris

25362 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
[La meva biografia coincideix substancialment amb la de l'usuari que fins fa no gaire es feia dir peres.]

O sigui, vaig néixer fa moooolts anys... Està bé, no tants. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat (excepte els Reis i el patge Faruk) és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
setembre 2007
pereneri@yahoo.com