L'escultor Manolo Huguer.

Tertúlies d'estiu.

El mestre Cardellà per pura casualitat passava els estius aquí a la costa aprop de casa.. Aquelles tertúlies que organitzaven els capvespres d'estiu varen ser inolvidables. Ell era el que portava el tema. Va anar a Paris galardonat per una beca que li va otorgar l'ajuntament de Barcelona per una escultura que va presentar per a uns jardins de la ciutat. En aquelles estàncies a Paris va trobar i va fer moltes amistats d'artistes catalans, (escultors, pintors, escriptors, poetes, músics i gent del teatre) una quantitat de gent per fer vibrar l'ànima. Parlaven de fets i situacions diverses però a mi lo que em feia més gràcia, ho recordo bé, era quan parlava de l'escultor Manolo Huguer. En Manolo provenia d'una família modesta i vivia al carrer Gimnàs de Barcelona i aquests aires de carrer no els va perdre mai; explicava les coses amb una naturalitat màxima, sense prejudicis que li feia molta gràcia. Havia tractat la gent sencilla de molt aprop, que no havia sapigut mai sortir de la misèria i de vegades provocava escenes llastimoses. Li agradava molt parlar dels seus avis, en Pere Huguer (el Xic) volia ser capellà però després d'estar un any al seminari va acabar casant-se amb la senyora Anna, l'àvia d'en Manolo, varen viure a Caldes de Malabella, d'on eren oriuns. L'àvia feia molta gràcia, explicava que allà a Caldes agafava un pollastre i un colom i s'assentava al costat d'una font, se li plomaven les dues bèsties. Era una dona alta i quan baixava a Barcelona amb els dos cistells de pebrots i tomàquets semblava que baixava l' hort sencer, quan anava a missa agafava el llibre i els rosaris, el llibre no el va obrir mai perque era analfabeta, i si sentia que tocaven missa i feia tard, deixava anar una de remecs horrorosos, semblava que s'enfonsava la religió; un cop era dintre l'esglèsia no parava de resar pares nostres pel seu Xic, el qual s'havia estimat amb bojeria.
En Manolo, deia que si fos ric es faria pintar per en Xavier Nogués un quadre ple de cascos d'arangades rovellades i se'l penjaria al menjador, doncs s'inspirava en el seu carrer. En aquell carrer també s'hi veien cartells que anunciaven nodrius o dides, s'hi veien entrar senyors i senyores molt ben vestits, anaven a veure les seves criatures, també hi havia les senyores "tira-pits" deia, a mi això em feia molta gràcia, arribant a l'extrem que quan algú em preguntava a què em dedicava li deia: "sóc tira-pits" . I la gent no sabia que volia dir, no entenien res.
En certa ocasió em va ensenyar un ganivet plegable que portava a la butxaca i em va dir: "veu aquest ganivet, si fos francès li diria "legalité", si fos espanyol "legalidad", i si fos català "qui vulgui peix que es mulli el cul".
Tornant al seu carrer que li agradava molt parlar-ne i que el tenia molt obsecionat deia "allà al meu carrer, al carrer Gimnàs, en aquella època tots erem anarquistes pero no sabiem molt bé el que era això sí, sí que erem molt burros això sí que ho eren, no volia anar ningú al col·legi i no volien deixar la qualitat de burros. Allà la aristocracia del barri anaven a menjar bunyols a cal Tio Nelo, l'establiment que era sota els porxos d'en Xipre, allà s'hi veien cotxes de dos cavalls, també s'hi bebia orxata i es menjava gelats. Quan la gent venia de fora, lo podien dir era que havien anat a cal Tio Nelo, també hi havia la gran xarcuteria de ca la Verónica, que era la millor de Barcelona, ah!! I que la Maria Fargues era una carnissera del Born que feia rodar el cap. També anomenava els matons de Pedralbes que els servien tan bé a Can Culleretes.
Tot això ens agradava molt d'escoltar, a nosaltres havíem seguit estudis superiors d'art i per problemes familiars no ho vam poguer tirar endavant, i m'agradava moltíssim escoltar al mestre Cardellà quan deia "Vila vostè ha sigut el millor del segle que he tingut" , jo quedava satisfeta quan escoltava això. No saps mai lo que et convé més, arriba un moment que més val deixar-te portar pel destí. La vida d'en Manolo va ser vibrada, explicava la seva vida a París que només feia que anar de Mont-Martre a Mont-Parnasse. París és una ciutat molt acollidora, es veritat sent tractants d'antiguitats i anavem varies vegades a l'any i la veritat és que t'hi trobes com a casa.
En Manolo explicava que coneixia molt a Albèniz, i deia que era una gran senyor. Deia que el dia que hi va anar per primera vegada, Albèniz el va rebre amb els braços oberts i li va dir que l' apreciava molt. En Manolo li havia fet una reproducció d'una escultura i pel camí ja pensava el preu que li demanaria, li demanaria 30 francs; al arribar a casa seva i veure's tan ben rebut va pensar que li demanaria 50 francs; va arribar la seva dona i les filles, les va veure molt maques i tot molt fastuós doncs l'Albèniz era ric va pensar li demanaras 60 francs. Van sopar, un sopar esplèndit i despres d sopar es va posar a tocar el piano, Pepita Jiménez va passar l'estona i vinga a tocar el piano, es va ensorrar, de sobte va pensar, aquest vol pagar amb música, no em donara res, i ell no va gosar a demanar-ho i quan s'en anava a posar l'abric, l'Albèniz va agafar un sobre i li va donar, s'hi va trobar 200 francs. Res! l'Albèniz era un gran senyor.
Deixarem aqui la vida d'en Manolo, només han sigut unes pincelades per destacar la vida d'un artista, un escultor català, i també la seva obra, valenta i destacada. En Manolo poder no es va enriquir però va viure feliç a la seva manera, els diners no sempre fan la felicitat.