L'escalfor de la teva pell per vèncer el fred de la neu

Sense haver-ne parlat, els dos sabem que se'ns van complint les fantasies, que hem anat fent realitat molts de somnis. Ens queda algun desig més per complir?
Estic segura que si. Els dos tenim capacitat de imaginar, de sorprendre, de demanar, així que segur que encara hi ha molt per descobrir, encara hi ha molt per disfrutar, encara hi ha molt per convertir en realitat.
Podem seguir demanant en silenci, perquè aquest silenci de complicitat compartida ens du per camins insospitats, per rutes que mai hem transitat i que sempre acaben a llocs inesperats.
I mentre anam fent aquest camí, vivim uns instants mai pensats.Instants com els que ens ha regalat l'ona de fred siberià quedaran per sempre en el record.

Parlàvem de quedar un dia en que hi hagués neu, i vista la calidesa de l'inici de l'hivern pareixia que just era un idea, un pensament.
Un dia va arribar la neu, tot i que només es coneixia a la llunyania. Però ens varem conformar i decidirem que ens servia per deixar que la escalfor del contacte dels nostres cossos pogués vèncer el fred que aquella ens enviava. I cert va ser, que el fred va desaparèixer.
Tot i que va ser un bon moment, el nostre interès estava en saber què passaria si ens trobàvem a peu de neu. Era una il·lusió. Ferem una petició i el resultat no s'ha fet esperar. Varem saber demanar molt bé. La neu arribà en poc temps i els nostres camins es varen dibuixar de tal manera que ens poguéssim trobar.

La neu ha arribat a la ciutat. Ja tenc un desig complit. Però aquest no ha estat l'únic.

Què més puc demanar?
Els astres estan vigilants i han fet que poguem quedar en un bon lloc i sense presses.
La neu queda darrera les vidrieres i el foc es mostra esplendorós darrera de la porteta de vidre que forma part de l'estufa de llenya que fa temps volíem estrenar.

Què més puc demanar?
El fred és intens, tant que ens pot arribar a congelar l'ànima, però no deixarem que això ens passi, estam disposats a lluitar contra ell.
Jo ja te tenc al costat i sé que això es suficient per mirar de deixar-lo enrere. Tenir-te al costat generar tal escalfor que aquesta és suficient per ser capaç de fondre la neu.
Estic contenta de veure't. Estic desitjant tenir-te aprop. Vull sentir-te més aprop.
Ets un iman. Unes paraules, una mirada i uns llavis que es deixen tastar.

Que més puc demanar?
Em sento afortunada. I ara només puc pensar en sentir el teu cos aferrat al meu per no deixar que ens tombi el fred de neu.
La casa s'escalfa molt lentament.
Però jo ja m'he apropat a tu i sento una calidesa especial. Una tíbia escalfor que va augmentar per moments.
Els teus dolços llavis encaixats a la perfecció amb els meus i un lleuger intercanvi de sabors me transmeten un corrent que recorre tot el meu cos indicant que la maquinària està en marxa i que la calentor arribarà ben aviat per tot.

Què més puc demanar?
La nuesa dels nostres cossos ja es evident. Queden restes de la fredor contagiada per la neu, però ens aproparem més i més i aquesta quedarà en un no res abans de que en volguem ser conscients.
Les mans cerquen encalentir-se i per això després de una intensa fricció entre elles van directament a cercar la escalfor que els nostres cossos comencen a desprendre cap a l'exterior.
La temperatura interior va agafant els valors esperats.

Què més puc demanar?
Ara ja només puc dir que estic en condicions de jugar sense por de sentir la fredor que fins ara no ens volia abandonar.
Avui hem decidit jugar sense llum, però no ens fa falta, ja coneixem el recorregut per arribar allà on sentirem més gust.
Sabem de memòria el camí per arribar al lloc on cada un de nosaltres viu al màxim el plaer de ser tocats, de ser acariciats, de ser desitjats.
No hi ha ni fred ni calor, tampoc hi ha paraules, just una melodia de fons i uns gemecs presents que son senyal del plaer que hi ha sota un tapament d'hivern.
El joc continua, els moviments son constants, el plaer arriba a un punt indescriptible, el plaer arriba a un punt incontrolable. Avui ha estat desconegut. Estava tan centrada en la sessió de degustació en la que participava que no he estat capaç de adonar-me'n que tu parties perquè ja havies acabat. Però igualment ha estat un joc especial, dolç i molt ben dissenyat.

Què més puc demanar?
Un moment de descans sempre està bé per recuperar l'alè. Per deixar que cada cos acabi de gaudir de tot el que l'altre li ha fet viure i sentir.
Moment tendre acompanyat de mirades de complicitat per estalviar paraules que no es poden pronunciar.
Moment tendre acompanyat de carícies que recorden que els cossos no es volen separar.
I no es separen, estan molt junts per evitar que el fred pugui entrar.
I de tant junts que estan poc temps basta per començar de nou a jugar.
Ara és un frec a frec dels cossos que deixen sentir la seva excitació.
Un sobre l'altre deixen sentir tan aprop com poden el millor de la seva intimitat. I així, poc a poc, es sent la necessitat d'abandonar aquest contacte exterior per experimentar què és el que avui es pot trobar a la part més interior.

Què més puc demanar?
He deixat la meva porta oberta. I ja te sento a l'interior. M'agrada convidar-te a passar una estona a casa meva. És un gust saber que és un lloc en el que t'hi sents bé. Ara ja només me quedar saber si puc oferir-te alguna cosa més o ja tens tot el que has de menester. Però no hi ha pregunta amb paraules, sinó moviments que tenen resposta immediata. M'agrada que siguis aquí i per això t'acompanyaré a que puguis fer un bon recorregut. Tu passa sense por i entra allà on vulguis. Mira, entreten-te, passa, surt, tornar entrar. Com si estassis a ca teva, que jo t'aniré obrint les portes que faci falta.
T'acompanyo i te segueixo, vull tenir-te ben aprop, no voldria tenguessis por o volguessis fugir depressa.
Em sento una bona anfitriona i veig que ets un bon convidat i per això voldria expressar-te que no tenc cap pressa perquè acabi la teva visita. Sentir-me tan ben acompanyada no és cosa que passi cada dia, així que també t'ho vull fer saber i per això em mouré amunt i avall perquè no puquis dir que hi ha hagut algun redolet que no has pogut gaudir.

Què més puc demanar?
Si ara he de demanar, demano acabar la visita guiada que feim pel meu interior en algun altre lloc de l'espai exterior que avui tenim la sort d'aprofitar. Cap problema, el menjador ens espera i el cubicle blau que hi ha al fons serà un bon lloc per acabar.
Vaja moment més espectacular. Força i molta energia, a més d'uns moviments quasi desesperats dels dos cossos que estan més junts que mai, que s'uneixen per ser capaços de que el seu propi plaer pugui explotar arribant al moment més esperat.

Què més puc demanar?
Ara si que es cert que es necessari aturar i les forces recuperar.
El dia a l'exterior continua diferent, fins i tot una mica estrany i això em fa pensar que el temps en el rellotge deu haver passat. I talment, el temps ha passat i com sempre ho ha fet molt aviat. No hi ha manera de poder-lo controlar. Ens té despistats però ens reconforta saber lo bé que l'hem aprofitat.

Què més puc demanar?
L'escalfor de l'estufa quasi no es deixar notar. Una miqueta més d'alegria li haurem de donar. Un tronquet més la farà xiu-xiuejar i la flama inicial ens donarà la llum que farà que la llenya comenci de veres a cremar.
Però no se què ha passat, de sobte ha canviat el fil musical i més aviat que la llenya ha estat el meu cos el que s'ha sentit espirejar. S'ha iniciat un nou moviment provocador que ha fet que el teu tronc donés unes mostres d'alegria que res havien d'envejar als troncs que teníem per cremar.

Que més puc demanar?
Acabàvem de dinar i he tengut les millors postres que hagués pogut preparar. He pogut gaudir de tot el teu sabor ajudat pel teu propi moviment. Però es moment de fer la digestió així que descansa un poc, tens la butaca preparada davant la llar i el seu foquet i deixa que jo acabi amb el que me queda per menjar.
Crec que m'hauré d'afanyar perquè sé que el rellotge ja anava molt avançat. Així que sense pensar-ho ni dubtar-ho ha estat moment d'accelerar, fins a tal punt que he perdut una mica el control. Ha estat com un tren descontrolat a punt de descarrilar, però sort de la perfecte compenetració de totes les peces que tot ha pogut ben acabar. La calentor del meu cos induïda per la calentor de l'estufa m'han fet explotar i han ajudat a que tu fecis un darrer crid per indicar que també havies acabat.
La suor ha aparegut sobre les nostres pells i això és senyal inequívoca de que hem sabut allunyar perfectament el fred d'un dia d'hivern.

Què més puc demanar?
Que si un fred siberià com aquest continua entre nosaltres una estona més, tenc ganes de saber quant ens podrem regalar un nou horabaixa de plaer.