Les Thermes de Budapest (II part)

Un relat de: Ginger

Havien passat tres mesos en silenci absolut i ara començava a recuperar-me de l'estat de "shock". Lentament, les percepcions anàren tornant a la meva consciència mentre anava prenent contacte amb la realitat. Em mirava el meu marit i no el reconeixia, no semblava que mai hi hagués tingut res en comú. I doncs? Després de tants anys junts resultava que no sabiem qui érem. I la meva filla petita?, ni la veia. (Ara quan hi penso ho trobo horrorós, però en aquells moments m'hauria venut l'ànima, els hauria abandonat a tots dos sense gens de remordiment).

Tant se me'n donava, jo havia pres una decisió, ara només calia tirar-la endavant. Volia tonar a experimentar aquella dolça sensació, volia tornar a endinsar-me al núvol de plaer, esborrar la meva existència anterior i consagrar-la a la frenètica dansa dels cosos quan només són un de sòl. Volia tornar a Budapest fos com fos.

El cas era, però, que jo era una dona casada i mare amb les obligacions que tot això comporta. Hauria de ser molt hàbil per vendre-li una escapada sola a Budapest sense aixecar sospites -perquè en aquells moments encara no havia cuallat dintre meu la possiblitat d'un divorci-. Ara bé, quan hom és presa de la rauxa res no la detura. No valen excuses, els impediments semblen no existir i la responsabilitat o la culpa desapareixen. Sembla mentida com s'aguditzen els sentits, la imaginació, el valor o la gosadia; així que al mes de juny ja em vaig veure amb força suficient per a un nou assalt.

Amb tot aquell trasbals jo havia perdut un munt quilos -algú que vulgui aprimar-se, el que ha de fer és anar una temporadeta a un monestir, a la presó o viure en un estat d'ansietat permanent amb alguna crisi de tant en tant (n'hi ha que s'engreixen, però quan el diafragma es contrau i comprimex l'essòfag no hi passa ni un bigoti de gamba) i ja tens el règim servit-. Deia que m'havia aprimat i ara, amb la meva alçada, gaudia d'una figura gairebé de model de passarel.la, em sentia bé dintre de la meva pell, m'havia canviat el pentinat, ara duia els cabells roigs i llargs, i el rostre lluia una expressió d'agressivitat felina. Estava realment atractiva, fins al punt que un dia un dels membres del ‘club', meravetllat per la transformació li va dir al meu marit: "Aquesta dona algun dia algú te la foterà", i jo dintre meu pensava, si ho sabessis…, ja no dissimulava el menyspreu que sentia per ells.

Però vaig argumentar que, després de l'aprimamenta, estava "flàccida" i que necessitava un tractament, que aquí eren molt cars i d'una qualitat mediocre perquè no hi havia tradició mentre que a Budapest si que sabien el que es feien i a més el preu, tot i l'avió, era més assequible (cosa certa en aquell temps), a més, vuit dies passaven desseguida. De manera que el meu marit, que s'ho passava d'allò més bé amb tots els castells de foc que es muntava, ho va trobar tan natural i no m'hi va posar cap entrebanc; i ja em tens a mi que parlo l'anglès amb pinzes marxant sola a Centreuropa a la recerca d'algú de qui només sabia que es deia Janos. Si alguna vegada ho he explicat a algú, s'ha esgarrifat per l'atreviment, però és curiós, que en el transcurs d'aquesta segona etapa de la meva vida n'he fet més d'una de bogeria similar i mai he tingut un ensurt ni he tingut la sensació de perill; pot ser he estat de sort, pot ser no hi ha tans assassins en sèrie com ens diuen, pot ser les persones són millor del ens pensem.

Ara si, doncs, volant cap a Budapest amb el cor que no gosava ni a bategar. Tenia tota una setmana per a mi sola, per a mi i per al meu estimat, i còm l'estimaria!

En arribar a l'hotel vaig còrrer cap a l'habitació. Aquest cop no em vaig entretenir a desfer la maleta, desseguida em vaig posar el bernús i feta un manat de nervis vaig baixar al balneari suant d'emoció. Mentre l'ascensor descendia pensava: "Es recordarà de mi? li agradaré més ara? El convidaré cada nit a la meva cambra, però, i si està casat? que doni una excusa… aquesta setmana ha de ser per a mi". Estava tan excitada que quan vaig entrar a la recepció vaig haver de fer un esforç perquè no es notés el tremolor de la veu ni el descontrol del meu cor que amenaçava amb esberlar-me el pit i escapar-se'm: M'agradaria que el massatge me'l fes en Janos. Ho sento senyora, però en Janos ja no treballa aquí.

Vaig estar a punt de desmaiar-me, el cap em rodava. I ara què? Avui dia, sense manies i pensi el que pensi, li hauria preguntat a la noia si sabia on podia trobar-lo, però llavors aquestes coses em feien vergonya i m'ho vaig reprimir. El destí m'havia vençut un altre cop, tot el projecte se'n havia anat a n'orris, tot el muntatge per a res i el ptijor de tot, el meu anhel, el meu somni fet fonedís. Ja no abraçaria en Janos ni ell a mi, no sentiria l'escalfor del seu cos sobre el meu ni el tacte sublim de les seves mans acariciant-me els pits. Tota la setmana al desert! Vaig tonar cap dalt amb la cúa entre cames tan depressa com vaig poder perquè la recepcionista no em veiés saltar les llàgrimes i allà dalt vaig plorar una bona estona.

Però la vida és agraïda quan t'atreveixes a jugar el joc, ara jo ja començava a adquirir la capacitat o valentia suficient per donar la volta als entrebancs que es presenten d'improvís. Vaig pensar, bé, soc aquí i no puc pas marxar, val més que ho aprofiti, doncs, així que en gaudiré tot el que pugui i qui sap si em sortirà un altre Janos. Pot ser res no està perdut del tot…

Comentaris

  • fantasies i il.lusions[Ofensiu]
    quetzcoatl | 28-09-2006

    Hola Ginger!

    He passat una bona estona amb el teu relat; té un ritme molt agradable que encaixa perfectament amb les sensacions que descrius: l'avorriment, el menyspreu, la il.lusió, la fantasia i finalment el desencant.

    Cada procés psicològic que passem és un petit repte per conèixe'ns millor, i per tant està molt bé que treguis profit d'una mala experiència per recrear-te en d'altres de bones. Un bon equilibri!

    Ara potser hauré de llegir l'1 i el 3, oi? :-)

    Doncs apa!

    m

l´Autor

Foto de perfil de Ginger

Ginger

45 Relats

78 Comentaris

60992 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Quan era petita m’agradava dibuixar, tenia molta imaginació i es veu que ho feia força bé. Però per cicumstàncies a l'escola de monges ho vaig avorrir i no hi he tornat. També se’m donava bé l’escriptura, però algunes de les meves mestres també a l'escola de monges no ho entenien així, i fins i tot una vegada en una redacció en que vaig fer servir un personatge que no els va agradar em van posar un ‘zero patatero’ sense aturar-se a observar el contingut ni el perquè de tot plegat. També hi vaig perdre l’interès en l’escriptura i en la lectura durant força anys.

M’he hagut de fer gran i donar-me més d'una trompada per a tornar-hi. Ara escric per per deixar anar els meus fantasmes, però sobre tot per posar en ordre les meves idees i establir-me una opinió que no em resulti massa contradictòria mirant de fer-ho amb sentit de l'humor i ironia (de vegades amb un punt d'acidesa) sense el quals crec que les persones estem perdudes.

El meu bloc d'escriptura és:
http://rosadecyan.blogspot.com.es/ (Ironies, paradoxes i altres subtileses)

També m'interessa la fotografia a la qual dedico diversos blocs: http://imatgesiemocions.blogspot.com/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/



Qui estigui interessat/da en contactar amb mi ho pot fer amb tota tranquil.litat a:

rosadecyan@yahoo.es
rosa.decyan@gmail.com

Gràcies per llegir-me.