Les primeres hores del 2011

Després dels brindis de rigor, les besades, els desigs intercanviats i compartits pel nou any, necessitava uns minuts d’introspecció, d’intimitat. La nit estava sent molt freda, ens havíem desplaçat a un poblet de la serra segoviana per encetar el nou any buscant nous paisatges, nous aires i renovades albades. Els núvols que ens havien acompanyat tota la jornada se’ls havia emportat el ressò de les darreres campanades d’aquest any, un any dur, feixuc, “vell i mal de coure”. Un any de pèrdues i d’adéus, d’una crisi que ens enfronta a la crua realitat però que també obre pas a un nou període ple de noves oportunitats i d’esperança.

La vall s’obria mostrant la seua majestuositat des del pujolet on s’enfila la torre murallada que tanca el conjunt fortificat. Als seus peus, s’hi podien admirar, al fons, les muntanyes, clapejades de verd i neu, retallades damunt el blau cel. És un paisatge diferent al nostre, un blau més transparent, més net, és el blau somiat dels dibuixos de les caixes de llapis de colors “Alpino”. És un blau que té la puresa de la neu que l’acaricia i que et vols empassar a glops d’aire fresc.

Des d’aquesta petita talaia convertida en un mirador natural, en la foscor d’aquesta nit, respirant a petites bocanades per l’intens fred, em vaig trobar mirant al cel per descobrir-hi un espectacle d’una bellesa irrepetible i no per familiar menys sorprenent... Allí estava un any més, deixant-me esgronsar per un trosset de lluna, al davant de noves combinacions d’estels que es mesclaven amb d’altres ja de conegudes: la constel·lació d’Orion, la llum encisadora de Júpiter, milers d’estrelles que pareixen suspeses d’aquesta magnífica volta celeste, que lluïa amb més intensitat que mai, dansant al seu ritme, un ritme còsmic que aquesta nit es retrobava amb l’encís de la trompeta de Miles Davis amb “Blue in Green” del seu memorable treball Kind of Blue, una melodia que va compondre uns dies abans del meu naixement i que sempre m’ha commogut especialment per la seua bellesa, intensitat i la seva capacitat per tocar-te, moure’t els fils que et fan emocionar, sentir, vibrar... Unes notes que Miles Davis, màgicament, va saber mesclar i bufar com només ell ho sabia fer i que ja formen part del nostre univers, de la nostra galàxia.

Cada un dels somnis, propòsits, promeses, projectes, melodies, càntics, ritus, pregaries, danses, precs, plors, goigs, tristors, esperances... que hem llençat a l’Univers, mirant al firmament, amb l’esperança mai no perduda en l’ésser humà, han anat construint la nostra història, la nostra realitat i indubtablement són els que donen sentit a les nostres vides.

En aquesta preciosa nit, a les primeres hores de vida de 2011 amb l’encís d’aquesta preciosa melodia que avui l’univers ens regala, vull compartir amb tots vosaltres una renovada esperança pel nou nat, amb la llum que sempre ens acompanya d’un astre eivissenc: Arrelar, com un arbre, dins la terra:/ no ser núvol endut d’un poc de vent./ ... / Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,/ cada cop renovant-me el sentiment./ Damunt la terra nostra i estimada,/ del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell./ ... / El meu amor, la ferma companyia,/ vull somiar-hi, entre la mar i el vent. (M. Villangómez).