LES NIMFES DEL SEGRE

LES NIMFES DEL SEGRE

A trenc d'alba, surto a caminar per la vora del riu. Dibuixo quatre voltes de pont a pont que, a bon pas, representa ben bé una hora.
"I per què surts tant de matí?", fa la meva mare (ai, les mares!), "tanta feina tens?". Ella no ho entén. Jo Sóc l'Aurora i se m'ha encomanant la delicada tasca d'obrir les portes d'orient per a que el sol pugui treure el nas. Ras i curt, sóc la portera. On s'ha vist una Aurora mandrosa que romancegi al llit fins al migdia? Es trastocaria l'ordre de les coses i el caos ho envairia tot. Però, explica-li això a una mare que només vetlla pel benestar dels fills...!
Em planto al carrer amb el meu equip matutí: pantalon còmode i fresc, samarreta esportiva, vambes, ulleres de sol (per amagar les altres ulleres), ep! i arracades! No es pot sortir al carrer sense arracades, seguint l'exemple de la meva estimada mare que, en les múltiples ocasions en que se l'ha de portar a urgències, obre un ull i pregunta: "Nenes ja m'heu posat les arracades?". A la butxaca del pantalon, les claus de casa, un mocador i un xiclet de menta splash.
El panorama és, si fa o no fa, sempre el mateix: poc tràfic de cotxes, un grupet de subsaharians que esperen que algú els recluti per a collir fruita, algun nouvingut que dorm el seu desencís en els bancs dels voltants del riu, algun iaio que remena les papereres de davant del Mac Donald's perquè no li arriba la pensió, alguna iaia que treu el gos a defecar (ella en diu a passejar), algú que va a la feina o que en torna, i poc més. La resta és silenci, ocellets cantadors i cigonyes atrafegades en la inacabable construcció dels nius. Un entorn bucòlic d'arbres i gespa, que tinc el privilegi de gaudir des de les finestres i balcó de casa meva.
Però avui, diumenge, m'he quedat sobtada pel moviment inusual d'utilitaris, taxis, i una colla de gent amunt i avall. Llavors hi he caigut; sortien del Larida, una macrodiscoteca situada al turó de Gardeny. Caminaven en grups cridaners, amb un entusiasme jovenívol i etílic. No sóc especialment observadora, però no m'ha costat gaire adornar-me de que els grupets estaven constituïts per joves de la mateix ètnia. "Gente con gente i poca comunicació interracial", he pensat. Dit d'una manera més col·loquial, "juntos pero no revueltos".
Estava jo cavil·lant sobre aquesta realitat social, quan he sobrepassat quatre noies de casa nostra que piulaven com els ocells i reien despreocupadament. Joves, boniques, esveltes, amb uns minivestits vaporosos i sabates de taló amb plataforma. "Bon dia", els he dit en passar pel costat. "Veniu del Larida?. I a quina hora tanquen?" he preguntat per curiositat. "Ara fa una estona", m'ha contestat una d'elles, "ens han fet fora", ha afegit molesta. Me l'he mirada. Tenia als ulls tota l'ànsia de viure de pressa i d'empassar-se el món. He continuat el meu camí pensant en elles. "Se'ls ha fet curta la nit. Si sabessin lo llarga que se m'ha fet a mi...!".
En fer la segona volta de pont a pont, he sentit una piuladissa de veus enjogassades i enriolades que venien de la marge del riu. M'he abocat a la barana i les he vistes: quatre nimfes saltironant per entre els raigs del rec d'aspersió. Amb els braços en creu, l'una giravoltava acollint el plugim que li refrescava el cos. El vestit blanc i acampanat que duia s'inflava pel moviment giratori i s'ha anat amarant fins que se li ha enganxat a la perfecta figura. Les altres nàiades de les aigües corrien i xisclaven perseguint-se les unes a les altres fins que han acabat ruixant-se amb els aspersors. La tímida ombra dels arbres dibuixava taques en els rostre de les noies. He tancat els ulls.
Me les he imaginades com a éssers mitològics ballant i joguinejant per fonts i rius mentre Zeus les contemplava amb satisfacció des de la seva muntanya de l'Olimp.
La veu escardada de la iaia del gos defecador (ella en diu passejador) m'ha despertat, bruscament, del meu somiejar: "Miri quina manera de fer el ruc", ha escopit indignada, "només saben fer això, passar-s'ho bé i els altres que els hi facin la feina". Me l'he mirada i no he dit res. Els seus ulls, segurament operats de cataractes, estaven, a més a més, cecs. Com pot ser que no veiés la bellesa d'aquella estampa, la harmonia dels moviments, el goig de viure reflectit en aquelles noies?
Quina llàstima que, amb l'edat se'ns eixugui el nervi òptic i el cor!, pensava mentre reprenia el meu camí. Quina llàstima que, amb l'edat, perdem la visió de la bellesa senzilla i espontània!.
En la tercera volta, me les he tornat a mirar i els hi he dit en silenci: " Jugueu, rieu, gaudiu d'aquest instant irrepetible, de l'alegria del viure que us brolla del cos jove. Ja us vagarà el ser iaies i treure el gos a defecar. També vosaltre en direu a passejar!
A la quarta volta, ja tot tornava a estar en silenci, i el jovent desat a casa.