Les muralles de Guimerà

He vist el poble emmurallat altre cop en el segle XXI. En somnis, he passejat fins els seus límits dels que ningú assenyat en surt quan comença l'hora fosca. La torre de guaita vigilava serena la quietud del poble i la de fora per si veia algun rodamón perdut per poder deixar-lo entrar a passar la vesprada i seguir l'endemà al seu camí de rodamón, que només s'acaba amb la inoportuna que ens ha de venir a buscar a tots i que no se sap mai ni quan ni com ha d'arribar, i que per això s'anomena la inoportuna.
Els carrers eren buits, se sentien si de cas algun que altre lladruc, perquè el silenci dels humans dona llibertat als gossos per bordar com ha sigut sempre.
I he dormit enamorada del meu poble com ho he estat sempre. Dels seus silencis i dels seus sorolls… De les seves muralles, reals i imaginàries que em protegeixen, de la seva torre de guaita que vigila l'horitzó, del campanar que marca les hores perquè no em desorienti, de la vall del riu Corb que em dona la calma, dels veïns i les veïnes que m'estimen, de la família que sempre fa enyorança quan és lluny.
Aquesta nit és així. Demà al matí trucaré un taxi que em vingui a buscar per seguir caminant i seguir aprenent de tants pobles que ens envolten.