Les mans del pare

Un relat de: Ivan Bonache
Quan li van diagnosticar, em va trucar des de l’hospital i de seguida vaig intuir que les coses no anaven bé. Odiava els telèfons, perdre el temps amb una andròmina en comptes de parlar cara a cara.

De petit, recordo que el pare treballava de les cinc del matí a les set de la tarda de dilluns a dissabte. Cansat era un adjectiu diari, però els diumenges sortíem d’excursió. Anàvem al Montseny a respirar aire pur, menjàvem uns entrepans en plena natura i aprofitàvem per omplir un munt de garrafes d’aigua en alguna font amagada.

D’adolescent, les set de la tarda ja no era tan tard i podíem xerrar una estona. Mentre es dutxava, jo seia a la tassa del vàter i li explicava com havia anat el dia. Després escoltàvem música. Ell posava The Alan Parsons Project o Dire Straits i jo, Metallica, Guns N’ Roses o Nirvana. «Això és soroll» em deia i m’obligava a escoltar “In a gadda da vida” dels Iron Butterfly, una cançó de rock psicodèlic que, poca broma, dura disset minuts.

Quan vaig marxar de casa, la mare el va obligar a fer festa els dissabtes. «És que no has treballat prou!» li retreia. I ho va aconseguir. Els diumenges van continuar sent el nostre dia i, sol o acompanyat, sempre anava a dinar amb ells. Música, sobretaules infinites i carmanyoles per a la setmana.

A mesura que s’acostaven els seixanta-cinc va començar a dir que no es volia jubilar. La mare s’hi barallava, li recordava tots els viatges ajornats per culpa de la feina, però el pare portava treballant des dels catorze anys, no sabia fer una altra cosa.

En dos mesos la leucèmia el va consumir. Mentre anava desapareixent, les seves mans grans i fortes eren l’únic reconeixible, immutable. Quan ens van dir que era qüestió d’hores, el seu cor bategava incomprensiblement fort.

L’enyoro cada dia, tanmateix no estic trist, ell no ho hauria volgut, i ara que el pare soc jo, per fi entenc aquelles coses que sempre em repetia i que em treien de polleguera. Són exactament les mateixes que ara repeteixo jo.

Comentaris

  • del pare[Ofensiu]
    Atlantis | 18-01-2022

    M’ha agradat molt el relat. És versemblant i relata la relació amb el pare del dia a dia, que és el que trobem a faltar, quan ens falta la seva presència. Quantes vegades ens trobem dient o fent les mateixes coses que ells!!!

  • Collins![Ofensiu]
    TerricheT | 11-01-2022

    És que no m'agrada dir paraulotes...
    Un tros de relat, per mi ja pots passar cap a la final. Però jo no soc del jurat ;-)
    Una imatge del treballador genial i si és biogràfica... doncs no et puc dir res més. Un relat molt ben escrit, ben repartit, un retall de vida explicat en menys de dos mil caràcters, i amb les ramificacions cap al fill narrador, tota una feinada de la qual te'n surts amb nota alta.

    Felicitats, per la tria del mes passat, on ens fem companyia, i on espero repetir aquest mes, si els fats ens ajuden.

    Bona feina Ivan, sort!

    Ferran

    Per cert, m'encanta, Inna gadda da vida. En tinc el vinil!

  • Les mans, parlen[Ofensiu]
    Prou bé | 09-01-2022 | Valoració: 10

    ... fins l'últim alè parlen d'amor compartit quan les paraules ja no hi són! Quin relat tan... Tot: tendre, preciós,, intimista, però molt explícit d'una història paternofilial que s'endevina fantàstica!. Quina sort de records en la nostàlgia del dol!
    Gràcies per voler expressar els teus sentiments. Perquè són teus, oi?
    Amb total cordialitat

  • Tendresa[Ofensiu]
    Homo insciens | 08-01-2022

    Un relat escrit amb molta tendresa, d'inici a fi. És d'aquelles coses que llegeixes i et deixen el cor confós, però seré; desperta intimitat, tristesa, amor, nostàlgia i un somriure d'aquells que venen a dir: que bonic... 

  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament, entra a concurs.


    Gràcies per participar.


    Comissió XII Concurs ARC de microrelats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: