Les mans del cremallera

Segurament el títol d'aquesta Història sorprenc i el vostre cap ja us posa a l'aguait de que això és una història irreal. Potser sí i potser no.

I us explico.

Sóc admirador des de la meva infantesa de la Muntanya de MONTSERRAT i sempre he procurat pujar amb el cremallera. És un viatge meravellós. Cert que hi ha altres mitjans. Però jo trio el cremallera. M'estimo el cremallera. Quan per una o altre causa ha restat aturat, el trobo a faltar. Repeteixo, m'estimo el cremallera.

Potser per aquesta estimació vaig viure una aventura de relació inesperada i enriquidora i us l'explico.

M'agrada pujar a Montserrat amb el cremallera. M'agrada pujar amb la lentitud que m'ofereix al cremallera. Miro i re-miro l'entorn. I no s'escapa res. Ho veig arribar, ho veig a prop i ho veig allunyar-se lentament, sentint el seu dolç acomiadament.

Sóc admirador del "sentit de la lentitud". Sentit que em fa percebre la vida al seu ritme. I em regala molts moments de felicitat.

El camí del cremallera és curiós i enriquidor.

Una vegada assegut en un dels seus vagons i tot mirant tranquil·lament el paisatge vaig restar sorprès, bocabadat, al veure sortir unes mans o semblaven unes mans desplegarse del cremallera, per la part del davant, i acaronar les plantes i herbes que, molt a prop, també lliscaven als seus costats.

I vaig notar una certa conversa. Com un permís. Passa. Transita. No facis massa soroll. Gràcies per portar a gent. Gràcies per afavorir que la gent conegui aquesta muntanya.

I vaig sentir ganes de parlar amb el CREMALLERA. Però com ?

Una idea. Quan arribi a Montserrat. A la seva estona de descans. Quan hom descansa sempre és obert a xerrar.

I així ho vaig fer. Final de trajecte. Les muntanyes em miraven com si endevinessin la meva intenció. El seu silenci m'animà.

-Hola Cremallera.

-Hola... Qui ets ?

-Un viatger.

-Doncs, ja has arribat. A visitar el Monestir i altres indrets. T'agradarà molt.

-Sí. Ja els conec. He vingut varies vegades. Cert, tot té una bellesa encisadora.

-I doncs ?

-Vull visitar-te ? Puc ?

-A mi ?

-Sí

-Aviat ho tindràs tot vist !

-No

-Què vols dir ?

-Vull veure i tocar les teves mans.

-Jo no tinc mans. Un cremallera no té mans.

-Jo les he vist.

-Què has vist ?

-Les teves mans com acaronaven les plantes, els matolls, lliscaves la muntanya. Semblava com si aturessis el teu caminar de ferro per convertir-lo amb una trobada sensible amb la natura.

-Saps el que dius ?

-Sí i per això volia xerrar amb tu.

-Mai ningú ho ha vist.

-La gent mira a tort i a dret. El paisatge és tan maco. Jo et mirava a tu. Treia al coll per la finestra.

-És perillós !

-Anava en compte. I he vist les mans.

-Puja. Com et dius ?

-Em dic Joan.... Vaig pujar a la part del davant del cremallera. On hi ha el motor i els mecanismes. Ara parats, tot descansant.

-Aviat torno cap a avall. Ja comença a pujar la gent. Vols baixar amb mi.

-Sí.

-Contestes tot seguit... Vols quelcom ?

-Sí.

-Què vols ?

-Vull veure les teves mans !

-Són unes mans de cremallera.

-No. M' agrada veure les teves mans acaronant la Muntanya, acaronant la Natura. Ho fas d'una manera molt especial.

-La meva poca velocitat ajuda a poder allargar les mans i sentit, tocant, la Muntanya. Una Muntanya viva i jo també em sento viu.

-Meravellós Cremallera. Dues formes de vida diferents. No humanes que ensenyen la calidesa de l'estimació.

-Explica't Joan.

-Tu no pares. Acceptes la teva lentitud i tot així allargues les teves mans i toques i sents la Muntanya. Sols llisques i acarones. No agafes. Quantes estimacions es perden, s'espatllen, perquè les mans agafen, empresonen.

-No vull agafar. Cadascú al seu lloc.

-Les teves mans són mans de dolça llibertat.

-M'agrada això que dius.

-Per aquest motiu, desitjo tornar a baixar amb tu. Tornar a veure el que fas i com ho fas.

-Aviam, aparta't una mica.... sembla que ja en donen la senyal de sortida. Ara ! Engego i cap avall.

El Cremallera es va posar en moviment. Un moviment lent i continuat. Ben enganxat i segur iniciava la baixada a la pendent. En Joan, en silenci, mirava el Cremallera, tot gaudint d'aquesta nova companyia o potser amistat.

També silenciosa la Muntanya era present. Tota la seva flora, tant variada, mirava al Cremallera, com si li dongués pas novament.

En Joan era atent. Atent al moment d'aparèixer les mans del Cremallera.

I arribar el moment esperat. Semblava que la lentitud normal esdevenia a una lentitud especial i també lentament van sortir unes mans del Cremallera, a punt per desplegar-se.
- Joan, acosta't. Sí, home, una mica més.

-Què vols que faci ?

-Allarga les teves mans junt amb les meves.

Joan allargar les mans, tocant les de la Cremallera.

-En aquest viatge quatre mans juntes toquen la Muntanya i les seves herbes i flors. Què sents ?

-No sé com explicar-ho. És molt fort. Molt potent. Molt maco.

-Com t'he explicat és un tocar i sentir suaus.... doncs no puc aturar-me. Gràcies a que la meva poca velocitat podem fer-ho.

-Sí, gràcies a la lentitud, podem fer-ho.

Final de trajecte. Baixar a l'andana. Molta gent amb bosses i paquets començar a pujar. Moviments amb pressa. Jo, en canvi, caminava molt a poc a poc.

De sobte, em vaig girar i li vaig cridà al Cremallera....

-Escolta'm - Com et dius ?

Però el Cremallera, lentament, havia arrancat i tornava a fer la seva especial pujada a la Muntanya de Montserrat.

No em va contestar. Bé, sí, vaig tornar a veure les seves mans que afectuosament s' acomiadaven o sols em deien: ¡Fins la propera, bon amic Joan !

Tant és !

Havia experimentat i jugat amb les mans del Cremallera.


Conservo el meu bitllet d'anada i tornada en un sobre, on amb un intent de dibuixant he pintat unes mans, uns mans obertes, molt obertes i molt plenes d'acolliment i amistat.





joan gonzález






* * * * * * * * *