Cercador
Les golfes dels records
Un relat de: Josep Prat Vilageliu- Compartir:
Les golfes dels records
Un titella, que té els cordills tallats, jau com un parrac a la penombra d'un racó a les golfes, plenes de pols i teranyines.
Per company un vell tren sense vagons, tan sols, la màquina de vapor que li falta una roda. Davant seu, un mirall esquerdat i empolsimat els reflecteix un xic, molt poc,
però prou per semblar dos actors protagonistes d'una pel·lícula de por.
Records que algú ha perdut oblidant-los i abandonant-los en aquell terra fred i humit.
A vegades, però, se'ls acosta un ratolí, encuriosit, els ensuma i els fa pessigolles mentre es neteja els bigotis. Sempre s'escapa d'una revolada, deu ser que no li agraden. Ells inerts, no es belluguen, no es mouen, tampoc els va a buscar ningú.
El pes de la pols impedeix veure els descolorits colors de l'estripat vestit del putxinel·li i el de la xemeneia i la cabina de la màquina de tren de vapor. Una clau rovellada que servia per donar-li corda encara la conserva, tant li fa, si ningú no la fa voltar i posa la veloç màquina a la via perquè corri. Pensar que avisava de l'arribada amb un xiulet que semblava de debò, com si el maquinista estirés la corda que obria el pas al vapor de la caldera i deia adeu cada cop que passava per la vora dels infants que, embadalits, miràvem com, aquell tren, sempre feia el mateix recorregut en aquella via circular.
I aquell titella que penjant dels cordills i guiat per una mà experta feia les delícies de xics i grans. Ballant i saltant, saludant al públic mentre sentia els aplaudiments i crits que corejaven la seva magnífica actuació.
Records
Oblidats.
Potser per què ja han arribat a la darrera estació, al final del trajecte. Tristos de no haver sigut acomiadats i agraïts per les estones de jocs compartides tants estius sota l'ombra de l'alzina.
Records. L'inexorable pas del temps i la vellesa s'emporten la memòria en un viatge sense retorn.
Segurament, ja mai més no jugaran amb ningú, llevat que, un dia, per casualitat, un infant, remenant per aquesta humida i fosca golfa plena de teranyines i pols, trobi aquell racó en mig de les penombres. I, sí, allà seran ells, amagats, bruts i espatllats, davant del mirall trencat on ja no es veu l'ànima.
© Josep Prat Vilageliu
Juliol '25
Un titella, que té els cordills tallats, jau com un parrac a la penombra d'un racó a les golfes, plenes de pols i teranyines.
Per company un vell tren sense vagons, tan sols, la màquina de vapor que li falta una roda. Davant seu, un mirall esquerdat i empolsimat els reflecteix un xic, molt poc,
però prou per semblar dos actors protagonistes d'una pel·lícula de por.
Records que algú ha perdut oblidant-los i abandonant-los en aquell terra fred i humit.
A vegades, però, se'ls acosta un ratolí, encuriosit, els ensuma i els fa pessigolles mentre es neteja els bigotis. Sempre s'escapa d'una revolada, deu ser que no li agraden. Ells inerts, no es belluguen, no es mouen, tampoc els va a buscar ningú.
El pes de la pols impedeix veure els descolorits colors de l'estripat vestit del putxinel·li i el de la xemeneia i la cabina de la màquina de tren de vapor. Una clau rovellada que servia per donar-li corda encara la conserva, tant li fa, si ningú no la fa voltar i posa la veloç màquina a la via perquè corri. Pensar que avisava de l'arribada amb un xiulet que semblava de debò, com si el maquinista estirés la corda que obria el pas al vapor de la caldera i deia adeu cada cop que passava per la vora dels infants que, embadalits, miràvem com, aquell tren, sempre feia el mateix recorregut en aquella via circular.
I aquell titella que penjant dels cordills i guiat per una mà experta feia les delícies de xics i grans. Ballant i saltant, saludant al públic mentre sentia els aplaudiments i crits que corejaven la seva magnífica actuació.
Records
Oblidats.
Potser per què ja han arribat a la darrera estació, al final del trajecte. Tristos de no haver sigut acomiadats i agraïts per les estones de jocs compartides tants estius sota l'ombra de l'alzina.
Records. L'inexorable pas del temps i la vellesa s'emporten la memòria en un viatge sense retorn.
Segurament, ja mai més no jugaran amb ningú, llevat que, un dia, per casualitat, un infant, remenant per aquesta humida i fosca golfa plena de teranyines i pols, trobi aquell racó en mig de les penombres. I, sí, allà seran ells, amagats, bruts i espatllats, davant del mirall trencat on ja no es veu l'ànima.
© Josep Prat Vilageliu
Juliol '25
Comentaris
-
Esperant l'infant[Ofensiu]Helena Sauras Matheu | 17-07-2025 | Valoració: 10
Bon dia, Josep Prat Vilageliu:
La manera que tens al descriure els objectes que habiten a les golfes està molt ben detallada. No situes a cap personatge sinó que només ens parles d'objectes inanimats que possiblement estaran per semple oblidats en aquest racó de la casa.
Esperem que amb el temps un infant vingui a rescatar-los i s'entretingui amb ells. Una abraçada i a seguir endavant amb l'escriptura i que tingus un bon estiu..
Helena
l´Autor
14 Relats
18 Comentaris
2154 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Nascut a Santpedor pública el primer llibre de poemes El Març de 2023, "El llibre negre dels somnis, un viatge per la ment"Ja es pot trobar a totes les llibreries i plataformes digitals el segon llibre de poemes "Mots"
Publica a Instagram @el_serrat_de_les_forques