Les cigonyes de la Seu

El Sol surt més tard, aquí a ponent. Desdibuixa de mica en mica i amb l'ajut de les hores les ombres que la Lluna s'ha obstinat a dibuixar una nit més, sempre sense cansar-se.
Els carrers s'encenen de rodes de cotxe i peus calçats o descalços, de moixos de vorera i cans amb la bufeta plena del que abans era bo i ara només menjar de mosques. Els ponts del Segre es reconstrueixen amb els primers raigs de llum, talment com eren la nit anterior, sense deixar enlaire el més mínim detall. L'aigua del riu, mai la mateixa, segueix el seu camí, però ningú no en fa cas.
Bé, quasi ningú, perquè a mi m'agrada veure-la. M'imagín el riu ple de colors de somriures i de peixos dolços, amb plàncton per tot, amb verdet a la part verda, amb boira absent. Edificis i més edificis me tapen l'aire, i aixec més el cap, fins no veure'ls més, perquè no m'agraden, no els estim. Els faig desaparèixer amb la màgia de la meva imaginació (valgui la redundància), i se'm mostra vermellosa la Seu, tota de pedres velles i rellotge i finestres i xarxes verdes i grues. M'agrada que hi sigui, m'agrada veure-la, de tant en tant, tan solitària i plorosa, allà dalt, enmig de construccions que no entén, traslladada sense moure-se a un lloc que no coneix, falta d'amor i plena de solitud groga. Vull mirar-la, i amb la mirada i un somriure enviar-li forces per fer-la volar, perquè vagi allà on l'estimin, on pugui estimar, i que mos deixi aquí tirats només amb el seu record i una foto que tornarà groga, groga de la solitud, ara nostra, en enyorar-la, de les nostres llàgrimes per la seva absència justificada a l'agenda de l'escola.
M'agrada El carrer; perquè Lleida té El carrer, que és on has d'anar si vols fer una passejada, si vols consumir consumisme, si vols ser el que es diu ser normal. Vas pel carrer i trobes botigues i més botigues, les mateixes que trobes a qualsevol altra ciutat, amb les mateixes robes, el mateix joc de cafè i els mateixos discs d'oferta a preus fora d'òrbita lunar. Ja he trobat una teteria, però segueix agradant-me més la de na Cèlia. Ja he trobat cinemes on passar les hores, si mai no sé com passar-les. Ja he trobat de tot, però jo encara no sé on sóc, no m'he vist. Potser posaré un paper demanant per jo, oferint per recompensa una besada al coll. Qui vol venir a trobar-me?
D'allà cap aquí, i també d'aquí cap allà quan se'n tornen, desfilen les cigonyes. La visió és tendra, me fa comprendre la senzillesa de la vida. Vénen a fer niu, bec ple, i se'n tornen al bosc, bec buit. Una vegada i una altra, vaig-i-torn, vaig-i-torn, sobrevolant la ciutat, el riu, el meu cap, el teu i el de l'altre. Grans, poderoses, blanques i negres, negres i blanques, tons de gris, plomes, bec, potes, aire, batec d'ales, branques, nius, esclavatge, llibertat.
En tornar la nit, que surt més tard aquí a ponent, els cotxes tornen a casa, la gent oblida fer alguna cosa, les rates van a l'excursió organitzada pel club, les figues seques encara pensen si moriran enguany, les ambulàncies toquen simfonies del nou món i els arbres, drets perquè els han obligat a quedar-hi, desprenen una fulla perhom per sentir-se lliures.
Deixaré la finestra un dit oberta, per si has de venir.