Les aparences enganyen

Un relat de: Mercè Bellfort

LES APARENCES ENGANYEN



Maragdes, robins, diamants… Tota mena de pedres precioses portaven penjades les dames que assistiren a la festa per celebrar l´enllaç matrimonial de la Cinta i en Tomàs.
Els vestits llargs de preuades sedes de tots colors lluïen junt amb les joies de forma escandalosa. Els músics no paraven de tocar i des del jardí de la mansió tot sonava a música celestial.
Ja es feia fosc i la lluna plena reflectia tota la seva claror envers aquell paratge idíl·lic on casualment hi passejava una parella de joves agafats de la mà que des del reixat estant quedaren meravellats amb tan d´esplendor.
Caram, que feliços deuen ser aquesta gent !- va dir la noia.
- Són rics - va contestar ell- però ves a saber si són tan feliços com penses. Tu i jo ben poca cosa tenim, però en cap moment he pensat que siguem infeliços.
- És cert- va dir-li ella- nosaltres som rics per dintre perquè ens estimem profundament i no ens calen tantes faramalles. La veritat és que no em desagrada gens ni mica estar en aquesta altra banda del reixat- conclogué amb un esplèndid somriure.
Seguiren el seu camí i deixaren la mansió enrere, però la lluna els acompanyà un bon tros fins que es perderen en l´horitzó.

Comentaris

  • De manera sencilla[Ofensiu]
    ANEROL | 22-05-2008

    clara, en poques paraules i en boca de dos éssers que s'estimen dius quelcom molt important: quina casualitat arribar a aquest relat, avui que, tornant del treball, em donava voltes aquest tema, per qüestions personals