L'eremita del pulque

Un relat de: subal

Em vaig aixecar del terra i em vaig espolsar. Vaig tenir temps de veure el cotxe atrotinat que m'havia deixat a la cuneta enfilar la carretera recta i infinita.

Em trobava sol i perdut en una carretera secundària sense esperances de ser recollit per algú honest. No existien homes honestos, en aquell Estat. La violència antiga la portaven a la sang, i calia adaptar-se a les seves circumstàncies, fins a fer-les teves.
Per adaptar-se a res, primer cal ser plenament conscient de la situació, mesurar les teves forces desde tots els angles possibles, amb tots els ets i uts.

Adonar-se que hom a deixat de ser un turista per a convertir-se en un fugitiu, sincerament, no em va fer sentir en absolut segur. No em costa admetre que sóc un covard; un turista; un guarito carregat de dólars. Presenteu-me algú que no ho sigui, i us diré que és un mentider; el color de la seva pell el delatarà i jo em riure d'ell i de tu, si ets tu que me'l dones a conèixer. Els viatjers d'avui es diuen immigrants, i no viatjen per gust. Ara, jo podria ser considerat un immigrant.

Però calia fer via; no volia morir en un desert fet de pedretes i boirina i plantacions de cactus... La praxis m'havia ensenyat que la carretera podia ser més perillosa que un desert carregat d'amenaces i promeses de solitut. Així que m'hi vaig endinsar. Fugir dels homenots baixets armats, apostatar de la civilització; això era el que m'abellia en aquell moment.

Unes hores després, la metafísica del desert em tranquilitzava. Pensava en com de manida era la metàfora del desert; si estàs sol, si res no té sentit, si la dona t'ha deixat, si el gos se t'ha mort... i ara ja ho veus, aquí, en un desert DE VERITAT, amb cactus i tots els altres complements que hom espera trobar.

Els cactus aquest que us dic no són cactus a l'ús, però això ho vaig descobrir unes hores després. Vaig trobar un camí ral i polsós que semblava morir en una barraca feta de metacrilat i ferros vells.

A fora m'hi esperava un home xic amb un revòlver a la mà (no podia ser d'altra manera). No se li podien veure les intencions als ulls, doncs l'ombra del barret només deixava entreveure uns llavis ressecs i seriosos. La pell torrada.

Era un eremita, lector. Jo no n'havia vist mai cap de prop, només per la televisió, i val a dir que em va deixar impressionat. En canvi, aquests homes xics del desert sembla que no s'immutin per res.

Amb un suau moviment de cap em va donar a entendre que podia entrar a la seva barraca.
Abans que els ulls s'acostumessin a la foscor ja tenia un got de plàstic entre les mans. L'homenot xic no parlava el castellà, o si el parlava jo no l'entenia. Rumorejava paraules ancestrals i algun mot en castellà. A voltes reia -hihihi- i jo esbossava un lleu somrís d'agraiment. L'home es va acostar a un bidó de Texaco ple d'un líquid lletós i amb una cullera sopera va omplir els gots.
L'homenot va riure amb ganes al veure'm vacil·lar -a saber què coi era aquell líquid- i de cop va canviar el gest i amb una mirada canina se'm va acostar a un pam. "Bebe güey. Puliuhki". Dels ulls li naixien rius i rius d'estries que li conferien una mena de solemnitat i dignitat mil·lenària. Tenia el front torrat i ple d'horitzons. Les dents desiguals i esgrogueides,corcades de tabac de mastegar.

Us podeu imaginar que el vaig obeir com un cadell. Jo al principi xarrupava del got amb reserves. Francament, era un cop de puny al ventre, la pòcima. No era tequila, amics, però la coïssor n'era comparable. Tenia un punt dolç, molt al final, que feia venir pessigolles. Ens vam mirar llargament i vam riure els dos alhora. Segon got. Al tercer em va ensenyar el seu arsenal de matxets, del que n'estava molt orgullós. Mica en mica entenia que l'homenet era l'encarregat de la plantació que omplia la meva vista de plantes punxegudes i carnoses, de color verd fosc. El bidó era la seva reserva, el seu tresor. Es destil·lava el pulque ell mateix.

Em vaig adonar de cop que el silenci s'havia fet l'amo del meu esperit. Veia els colors més vius, SENTIA el vent xiular i els núvols còrrer perseguint la vall veïna. Jo començava a flotar. Era la millor beguda que m'havia servit mai a la vida. Ja no réiem. Ni parlavem. Només restàvem en ple viatge encestral cap als avantpassats, cap als xamans, cap als homes medicina.

Quan la nit ja era del tot tancada i els estels es multiplicaven, a l'homenet se li va acudir fer pràctiques de tir amb el revòlver contra les siluetes negres de les plantes (que no eren cactus, sinó atzavares, magüey en castellà). Tenia la punteria ben esmolada i va escapçar una planta d'un sol tret. Després em va cedir l'arma. No sabeu com pesen, les armes. Ha de ser difícil matar algú amb això. No per les càrregues morals que suposen l'assassinar una persona -una bala a temps, com un clatellot ben donat, pot resultar fins i tot beneficiós-, sinó pel pes específic de l'instrument i el fort retrocés al disparar. Vaig errar el meu tret més de tres cops abans no encertés a cap planta.

Vaig entendre Méxic en aquella barraca, companys, per Dèu que el vaig entendre. Després de quatre dies el vell em va acompanyar de nou a la carretera. Ens vam donar la mà. Tornaria a Districte Federal amb un cotxe de línea que s'aturava a qualsevol lloc on hi hagués algú esperant.

Abans de pujar a l'autobús, l'eremita em va donar una ampolla de plàstic plena del verí del desert, que ara mateix m'afanyo a buidar.

No pas per a oblidar, sinó per a recordar.

Comentaris

  • pèrdix | 17-03-2005

    personalment em caldria saber una mica més de l'autor per a comprendre bé on vols arribar. Però m'incites, ahir vaig buscar una mica per internet coses de Juan Rulfo, a qui no conec. I això ja és positiu, despertar l'inquietud.

    sembla talment un "gringo" perdut en terres mexicanes i tant el llenguatge com l'ambientació estan molt aconseguits. La implicació amb el lector-amic, cridant-lo de tant en quant per a crear complicitat i espavilar-lo, incita al descobriment.

    No sé, noi, em despertes la curiositat amb els teus relats.

  • Perdó!...[Ofensiu]
    rnbonet | 17-03-2005 | Valoració: 10

    Com veus, continue conservant la llet agra...
    De debò, m'ha agradat força!

  • Un relat....[Ofensiu]
    rnbonet | 17-03-2005

    ... a la manera de "subal", però sense aquell SUBAL en tercera persona, "enfant terrible" protagonista de les seues històries, tan carismàtic... Es van llimant asprors? "À mon avis", l'altre era més autèntic...
    PS. T'has deixat una "h" auxiliar al verb "deixar". Jo crec que s'ha perdut, a postes, pel camí.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: