Bolanyejo per Caracas

Un relat de: subal

Bolanyejo per Caracas, o caraquejo per Bolaño. Tot m’és confús, senyor director. M’ha plagut tant que vostè m’oferís parlar de Bolaño per a la seva revista electrònica. Però digui’m; qui sóc jo, vatua l’olla, sinó un simple admirador.

Admiro la decadència dels edificis públics, les goteres que es filtren, admiro, senyor director, els bassals d’aigua verda i corrompuda que es formen als cràters del paviment en la turbulenta, indefensa, magnànima ciutat de Caracas. Aquí li van donar un dels últims premis, a en Bolaño; el premi Rómulo Gallegos de narrativa, l’octubre del 99, el premio Nobel de Latinoamérica per Los detectives salvajes.

I sap què? El fet que jo estigui passejant-me per aquests carrers i avingudes caraquenyes fa que el meu nivell de lectura de 2666 s’elevi i prengui viaranys desconeguts i desconcertants, a voltes fins i tot allunyats del camí traçat per la novel•la pòstuma. No sé si li sabré explicar ben bé el que tinc entre cella i cella. O sí; vull dir-li que la duresa i l’agressivitat, la impassibilitat i llunyania de Bolaño s’adequa a la perfecció a l’atmosfera enrarida que es respira per Caracas. Dec sonar molt grandiloqüent, oi, senyor director.

O també: passejan-te per aquests països amb la companyia adequada --aquella que fa que esdevinguis un vianant més i no un turista de temporada alta-- et trobes a cada moment una història a la que aferrar-te, misteriosa, violenta. Un Bolaño fumant-se un cigarret a cada cantonada.

Suposi’s que quatre malandros del barrio caraqueny de Corocota, donde matar no importa, s’esperen a les portes d’un banc en plena avinguda Libertadores, Caracas, en un chevrolet del 73 abonyegat, de color blau carib però amb superfícies de color rovell. I detecten un oficinista ben vestit que aquell dia tindrà molta mala sort, i l’empenyen cap dins i arranquen el carro deixant una enorme núvol negre de gasolina, que provocarà l’enuig i la indiferència generalitzada en els vianants que fan veure que senten ploure.

Suposi’s també que a l’interior d’aquell cotxe l’home és vexat de manera cruel i que mai tindrà oportunitat d’explicar la por i l’angoixa que ara pateix, doncs aviat els malandros li engegaran un tret al clatell. Abans hauran d’arribar a casa seva, on l’oficinista haurà d’obrir primer l’enreixat exterior, després buscar amb mà tremolosa el xip que activarà l’elevador, haurà d’obrir el pany de la reixa interior, i finalment la porta que dóna accés al seu apartament. Un cop allà el faran seure i un dels malandros de Corocota es relaxarà i encendrà un cigar de marihuana sexual, que diu ell, que el fa posar ben calent. Després de donar-li uns bons mastegots besa a la pobra víctima, que comença a plorar desconsoladament. Els tres restants regiren l’apartament i troben dos-cents cinquanta mil bolívares, dos-cents dòlars i cinc-cents euros, divises, aquestes últimes, que ha anat comprant al mercat negre durant més de dos anys.

-Mira huevón, ¿qué vaina es ésta?

El malandro, senyor director, sacsejava una pistola antiga però molt ben conservada. “Vaina” vol dir qualsevol cosa, sap? Al chamo de barrio li va cridar l’atenció l’esvàstica i el lema en alemany que anaven gravats a la culata.

I per acabar, senyor director, imagini’s que la Guàrdia Nacional, cinc mesos després, irromp a casa de dos dels malandros de Corocota, als quals cusen a trets amb els seus fusells d’assalt. Regiren el ranxo decomissant vint quilos de cocaïna dels quals declararan només cinc i, oh, fet sorprenent; una arma antiga, de col•leccionista. L’esmentat revòlver, després es demostrarà, era una de les dotze Luther austríaques model del 1944 que Adolf Hitler va entregar a la seva plana major uns mesos abans del dia D. L’avi del pobre oficinista amb el tret al clatell, suposem, es deia Sammer i era un assassí de jueus.

Senyor director, bolanyejo per Caracas o caraquejo per Bolaño. Aquesta història, que ben escrita potser interessaria al nostre Bolaño, me la va explicar un nebot del poeta veneçolà Aquiles Nazoa, Leonardo Nazoa. De fet els malandros no eren quatre, sinó dos, i no eren del putrefacte barrio de Corocota, sinó del decadent i populós 23 de Enero, i que se sàpiga, no van haver de segrestar a ningú per a fer-se amb l’arma en qüestió: d’on la van treure no se sap, però es pot sospitar que de la posada retirada propietat d’algun exnazi que cercava desmemòria en les plàcides i lluminoses platges veneçolanes. Això de que l’avi es deia Sammer i era un assassí de jueus ho he pres de la pàgina 971 de 2666.

Però la història, malgrat tot, és verídica. Tan verídica com la història de les dones de Santa Teresa, un dels dos eixos principals que travessen com una estaca les cinc novel.les que conformen la galàxia 2666. En realitat no és pas a Santa Teresa sinó a Ciudad Juárez on s’hi segueixen trobant cadàvers de dones, després de la mort de Bolaño. A principis d’agost em sembla que en portaven més de cinc-centes.

I això és el que jo tenia entre cella i cella, senyor director; explicar-li aquesta anècdota. No es pot escriure sobre 2666.

Senyor director, no se’m quedi tan perplex. Tot ha estat escrit, ja, sobre Bolaño. En aquesta pàgina web, hi trobarà, vostè i els atents lectors, tot el que podem saber d’ell.

Miri, la tinc aquí apuntada: http://www.sololiteratura.com/bol/bolanoprincipal.htm
[és còmic; em miro les ressenyes de 2666, i totes tenen un deix d’estat de xoc i de knock out, de rendició, de no saber ben bé per on començar… la sensació de que quelcom s’escola per entre les mans]


Vol que li digui què penso jo sobre 2666? Vingui, acostis.

No li ho puc dir. No li ho vull dir. És innecessari que li digui. No seria més afinat que els altres ressenyistes. Vostè ha consumit mai un bolet al.lucinogen? Ha tractat mai d’explicar-ho als seus afins? És impossible, de fer-ho. Segur que gran part de la hilaritat, de les emocions i sensacions derivades del consum del bolet s’esvairan per entre el seu verb, aigualint les seves emocions i deixant al seu públic totalment indiferent. O potser sí que ha anat de viatge, i ha fet un munt de fotos i les vol compartir amb el veïnat. No ho provi. Són plaers, aquests, que al intentar enumerar-los es tornen lletania infumable per a qui no els ha conegut. Igual és un llibre de la magnitud i magnetisme de 2666.


Només li diré que un servidor va fruir de valent per Caracas, però que no sap ben bé per què. Hom es pregunta què és allò que atrau; si és la bellesa del perill, els grills que clamen pluja, la violència sostinguda, la fragilitat de la vida, els cels oberts en canal, la vida i la mort. Què és, doncs, allò que fa de Llatinoamèrica una terra tan rabiosament funesta i bella, que hi és però se’ns escapa?

El veig esgotat. Esgotat i a punt de perdre la paciència. En definitiva; que el misteriós magnetisme que embolcalla Comala, Macondo o Santa Teresa, és el mateix que embolcalla Caracas, Mèxic D.F., Lima o Medellín. Que no provi d’entendre-ho en els llibres de ciències econòmiques o sociològiques o en les pàgines de successos, que no s’entén. Són coses de la perifèria. De les perifèries.

I és ara que m’adono que li he fet perdre el temps. Que tanta vara que li he donat i que Bolaño, que és un geni de la literatura dels nostres dies, potser ho hauria resolt tot amb aquesta única frase que tot ho explica; La literatura se instala en el territorio de las colisiones y los desastres.

Funesta i bellíssima, inquietant, Llatinoamèrica… Talment com 2666,no troba, senyor director?

Comentaris

  • Ambient de lloc perillós a la perifèria[Ofensiu]
    T. Cargol | 26-01-2006

    Crees - vull dir recrees perquè ja deu existir - un ambient de lloc perillós, lluny encara del mon nostre.
    Però em dona la sensació llegin-te que és un mon sense esperança on aparentment tot és i seguirà sent igual de desatrós.
    La forma d'escrirue acompanya i resalta el que es diu.

  • Enhorabona Subal[Ofensiu]
    Buk | 25-01-2006

    Home, Subal. Com m'alegro de veure el teu relat/crítica/dissertació/assaig en la secció de destacats. Ja l'havia llegit (crec que a paper de vidre, oi?) i em va agradar molt en el seu moment. Avui, però, he descobert que la seva relectura encara em causa un gran plaer.

    Salut
    Buk

  • L'evidència...[Ofensiu]
    Biel Martí | 18-01-2006

    Ara fa cosa d'un any vaig llegir Los detectives salvages, de Bolaño. Me l'havia recomanat un amic i de primeres vaig trobar-me amb un dels llibres més fascinants que recordo haver llegit mai. Tota la primera part, doncs, fascinant, fins que comença la investigació i el llibre se'm va fer considerablement pesat. Potser per això, no m'he atrevit encara amb 2666.

    M'agrada com has plantejat la crítica, en el sentit de no poder fer la crítica mentre es posa de manifest un passeig per Caracas, una anècdota que marca un dels trets bàsics i més tristos d'aquesta població. Dient que no es pot fer la ressenya, es fa, de forma indirecta.

    M'ha sobrat que posessis "senyor director" tantes vegades, amb un parell, al meu gust, n'hi hauria prou.

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: