L’època del socialisme... pel camí al comunisme: com era la vida del poble llavors

Quan estàs “bullint” dins d’una olla, el “suc”, on estan sotmesos tots els seus ingredients, dona un gust comú per a tothom. Aquest gust penetra i pertany a tots als seus ingredients, excepte si algú de ells tingués una closca molt dura, o sigui, amb el seu aïllament total no pertanyia a la comunitat. Per poder entendre i percebre el món fora de l’olla, tal vegada, no només falta sortir fora de ella, també faria falta de “rentar-se” o deixar passar un temps per que s’evapori aquella cosa, que estava molt firmament incrustat per dins nostre... Així, d’aquesta manera, amb un temps o en un lloc diferent ens podem mirar al passat ja amb ulls d’una mirada diferent. I es curiós, com amb als canvis interiors o exteriors, amb el temps, canvia la visió i percepció de les coses que van passar. La historia es reescriu una i altre vegada...
***
Era el 8 de desembre 1991, això passava dins d’un parc nacional “Belavegzskaia Puscha”, a pocs kilòmetres de Brest, una de les capitals provincials de Bielorrússia. Descansant i respirant l’aire pur i fresc de la reserva nacional, entre les sessions de sauna i bon menjars casolans, aïllats de la resta de civilització, els líders, polítics principals de tres branques eslaves, Rússia, Bielorrússia i Ucraïna, van firmar el document històric, que va posar el fi de l’època de l’URSS, la dissolució de la unió antiga, i es va crear la CIS, la Comunitat dels Estats Independents. 25 de desembre el Gorbatxev es va presentar la dissolució en el nivell internacional, i des d’aquest moment totes quinze repúbliques de l’URSS eren reconegudes ja com a els estats independents. Per on ja encaminaria tot? Quins canvis ens esperarien?

L’any 1992. Svetlana era estudianta del 3er curs de la Universitat Estatal de Minsk, quan va voler provar a fer un canvi en la seva carrera professional, o més bé, ampliar-la, i entrar a una de les Universitats de Moscú. No havia cap frontera entre repúbliques antigues de l’URSS i la independència declarada encara no se “olia” massa a les efectes pràctics. Però no va tardar massa...
La vida d’un estudiant d’època soviètica no era tan mal: qui ha pogut entrar a la Universitat, passant pel procés de la selecció rigorosa i competitiva, podria rebre la beca estatal. La quantitat depenia del “rendiment” de notes, dividint-se en 3 o, a vegada, 4 categories, i el seu mínim era com un 30% del sou mitja d’un adult, i el màxim podria arribar a uns 50 o 65%. No era mal, i els estudiants podrien mantenir a ells mateixos perfectament sense preocupar-se del pa diari. L’educació, conjuntament amb la salut, eren coses primàries d’estat de l’època soviètica, i per això eren completament gratuïtes, fins i tot, els llibres, altre material didàctic, cursos extraescolars: cursos curts del dibuix, modulació, manualitats, disseny, de fotografia, la piscina, etc... tot era de l’accés lliure, només la gana de participar-hi... excepte alguns col•legis professionals musicals o esportius amb la preparació seria que funcionaven ja com a segon col•legi. També si volgués rebre la segona educació superior, ja no era gratuïta, però les primeres, sí. Per dir, en aquella època només pensar que no has rebre una beca pels estudis superiors, sinó fins i tot has de pagar-los, era cosa tan increïble, com ara això és tan habitual...
Svetlana, una mica nerviosa i contenta, presentava els seus documents a Moscú, aspirant pel un possible futur nou; i aquí per primer cop es va enfrontar els canvis polítics de la independència:
- Es que ara, sembla, que hauràs de pagar pels estudis aquí... ja que ets d’un altre país – li van dir amb inseguretat ja tampoc eren acostumats a aquests nous reglaments.
- Com? – es va quedar amb la boca oberta. – Jo haig de pagar per estudiar aquí? – no podia creure ella i no sabia com reaccionar a aquesta notícia tan rara: “ja era d’un altre país”, “ja s’ha de pagar pels estudis”... – I d’on trec els diners per pagar tot i viure? – es va agafar el tren i marxar al “seu” país, que de moment no tenia cap frontera de la nova separació.
“I com serà la vida a partir d’ara? Independència? De qui o de què?.. Si els meus familiars viuen a Rússia, Ucraïna, Kazakhstan, etc., ara serem “estrangers” uns dels altres i separats per les fronteres?”

Es va deixar el rumb de la construcció utòpica del comunisme, i ves a saber per on van agafar el nou rumb... I els canvis nous deixaven veure i poder valorar com varem viure (el bo i el dolent). Com la caiguda del mur del Berlín, aquest “mur de ferro” qui hi existia tants anys, també queia, i es destapava la manipulació ideològica dels cervells del poble, al mantenir-los “aïllats” de la resta del món, censurant i filtrant la informació d’entrada i sortida. D’aquesta manera asseguraven a mantenir el “suc” de la consistència ben adequada segon la “recepta”, com si volguessin per molts anys conservar la idea del Lenin: “El socialisme es pot construir només en un país aïllat”. Sense dubte, es pot criar les millors productes en un hivernacle tapat i protegit de les influencies de l’exterior: deixar passar els rajos del sol, però fer la tanca per les pluges i el vent... La idea correcta i es va funcionar a la pràctica. Més a més, si ni tu ni tothom no adonen que estan vivint en una “bombolla”, es fa efecte, que així i ha de ser. Baix de la lema “El socialisme floreix, i el capitalisme es podreix”, les imatges dels mitjans informatius eren corresponents , justificant com eren tots feliços aquí, i com infeliços eren la gent a l’Occident: uns, sense teulada arriba del cap i que passaven les nits al carrer i buscaven el menjar en les escombraries... Pobres, clar! I guerres al Líban, Afganistan... Que pobres! Anem d’ajudar-los amb l’ajut econòmics, recollint i enviant-los la alimentació, els objectes de la primera necessitat sense adonar-nos realment com eren nosaltres mateixos. I nosaltres, clar, érem rics i feliços! De fet, així, com es troba un nen en una bona família: no entera de les problemes de l’exterior fins que creixi i vegi amb als ulls d’independència... Potser les unions ens fan més infantil i crèduls, fent-nos repetir al que fa tothom sense qüestionar si realment és una de les millor opcions? “Ja que tothom ho fan... ha de ser correcte!” I ja que aquests “tothom” ens jutjaran pels seus “criteris”. Els Galileos, potser neixen un cop cada 500 anys... I un país sencer, que tinguí la visió distinta de tothom?

La ideologia, aplicada a la formació i educació, els fets principals de l’època es va caure de seguida amb la independència. Svetlana va viure una infància feliç, com la majoria, i no sospitava que podria ser una historia diferent de la què li van ensenyar a ella de petita en als col•legis i societat. Tampoc pensava massa llavors, de petita, o li costava entendre, perquè en les pobles els nens i nenes estudien tot en la llengua bielorussa, i en les cuitats, on vivia ella, ho fan amb el rus. Els seus avis vivien en poble, i ella hi venia sovint, o fins i tot, passava tots els estius de vacances. Es feia amistats, amb els nens i nenes, com ella, que venien de cuitats a passar les seves vacances, i també amb els que hi vivien sempre, del poble. Dels seus avis i de la gent del poble, sabia parlar el bielorús, però, com que a la cuitat, si parlés aquesta llengua, es burlaven i deien: “ets una pagesa”, doncs, li feia vergonya, i es callava sovint, reprimia aquesta parla del seu segon idioma natal. Als nens del poble també es posaven “a la defensa” i no volien acceptar els de la cuitat, com si fossin uns “invasors extraterrestres”. Però jugant, s’arreglava tot el “conflicte”, imposat per la ideologia que existia aquest temps.
I com els costava, els joves del poble, a passar els exàmens d’entrada a la Universitat, ja que en les capitals “civilitzats” el idioma dominant era el rus, llavors! Per això, si eres graduat d’un poble, et donaven uns punts extra, com si fos un minusvàlid...
La infància era ben bé “arreglada” per la vida social organitzada – en la primària, primer, has de convertir-te en un “oktiabrenok”, et donaven un pin amb la estrella i una foto del Lenin en cor, que hauries de portar amb la uniforme escolar i que et donava el dret de ser un “pioner” (literalment, “el primer”) després. Llavors ja portaves un mocador de color de sang (el cost de la revolució soviètica) sobre el coll, similar a un dels boyscauts. Després, a la secundària, hauries d’estudiar, com si fos la constitució i passar un examen extern per poder convertir-te en un “comsomolets”, amb una targeta, també de color de la sang. A la vida més adulta, ja t’esperava el partit comunista... I si no passes per aquestes etapes, o ets inútil (equivalent a un delinqüent), o ets un enemic. A un home, a la seva demanda d’acceptar una oferta del treball, normal i corrent, però fora del país, la comissió superior de Moscú (llavors totes les centrals principals eren allà), després d’un procediment pesat i llarg, de quasi d’un any, amb totes revisions “mecànics” (de la salut) i altres, van rebutjar, justificant que com que no era comunista, no es podria fiar a el. Però tot això sembla com una cosa ridícul ara, però llavors... tot anava molt en serio.
L’educació i formació reflectia totalment la política i ideologia actual. Com que era una època de la guerra freda, doncs, a la secundària ensenyaven a muntar i desmuntar el “kalashnikov”, disparar sobre meta; i després, clar, com curar, fer uns injeccions i altres tipus dels primers auxilis. I per suposat, hauries d’aprendre de memòria el contingut d’una “farmaciola”, quines pastilles i quines injeccions s’ha de donar a si mateix i als altres en cas d’una ataca química o nuclear; i saber posar la màscara després de la senyal “alarma” amb 12 segons per rebre un excel•lent!
Però, per als nens, malgrat de les “imposicions” ideològics, totes activitats socials aquests eren molt divertits i ells desfruitaven d’aquesta vida social, anant a les excursions i passant les nits amb el foc amb l’acompanyament de la guitarra, cançons, marxes, concursos i competicions de tota mena, com si fossin els camps de l’estiu tot any... Fins i tot, les esglésies es reformaven per l’ús dels cines, teatres o casal cívics. Això, sí, el socialisme aquest era ateu, ja que estava prohibit anar a l’església als escolars (només era per les “iaies” de l’època passada): ser un pioner o comunista no era compatible amb ser religiós. Com que hi havien les patrulles, que “controlaven” l’ordre pels carrers, també feien les rades a les esglésies per “pillar” algú que no hi hauria de ser. Podrien excloure del grups de “pioners” o “comsomolets” o fins i tot del col•legi! Si els pares batejaven els fills, podrien ser acomiadats dels partits comunistes i podrien perdre la feina... “No hi ha cap Deu! L’home és el Deu i amo de tot!” Bé, per sort ja no eren els anys de l’arxipèlag GULAG, quan només per un contacte amb un estranger (encara que sigui la correspondència), o ser massa llest (més d’una educació superior) o religiós, et podria caure de 10 a 20 anys de condemnació als camps de treball a Sibèria, per cada cosa per separat...
Ara era un temps diferent, Svetlana ja tenia als amics i amigues dels altres països, tenia la curiositat de conèixer com viuen els altres, i ells, de fet, també. Un dia, un xicot de Bèlgica, després de la seva resposta a la pregunta quant cobrava la gent més o menys a aquella època (mitjans dels 90s), Svetlana li va respondre: “uns 20-50 dolares”. Llavors no li quadrava res, i li va fer una altre pregunta: “No entenc, si cobren aquesta quantitat tan petita, com és que casi cada família té un televisor, una nevera, fins i tot un pis i un cotxe, pel que jo vaig sentir?” La pregunta va “pillar”-la amb sorpresa, ja que el que tenim o acostumem de tenir, no valorem... I de veritat, aquest xicot no sabia que el pis, educació, medicina, tot era gratis... I els televisors i les neveres i els cotxes van comprar, quan la relació del canvi rubl a dolar era diferent, i no hi havia inflació per la que passaven ara... Passaven per una mena de la crisi “transitari” d’una època a una altre. I, a vegades, necessitem els altres per poder veure a nosaltres mateixos o valorar al que tenim...

Al tornar de Moscú, Svetlana es va trobar amb uns canvis a la Universitat seva també. Un dia per l’altre, van declarar, “ja que com que ara som un estat independent, no necessitem ja la llengua russa, i a partir de endemà, totes les classes seran en bielorús!”.
-Tu has sentit això? – preguntaven els estudiants uns als altres en els passadissos.
-Tu creus que ho faran així de cop i volta?
-I com nosaltres entendrem tot, si fins ara fèiem servir més com una segona llengua i ja fa temps?
El dia següent en algunes (poques) classes ja van fer intents de fer-les en el bielorús. Però totes no podien, ja que el registre lingüístic era tan reprimit pels anys i es va quedar realment més “de pagès” i necessitava el temps per la seva “resurrecció”. No hi havia ni una terminologia moderna científica creada en ciències fines, per exemple... I com se sentien els estudiants del poble, a qui va costar molt a traspassar al rus durant 3 anys, i un cop ja adaptats, han de fer aquest giro? I els que no estaven acostumats a la segona llengua en complet? Però això era només inici...
Els programes educatius es canviaven també. Ja que abans tots els programes eren únics per tota l’URSS, ara, amb la independència es podria fer alguna cosa diferent, per ser diferent... o tal vegada per canviar la ideologia “antiga”... I ho van fer. Si aquests mateixos estudiants, en els seus primers cursos, tothom (allí la educació sempre era molt amplia, i hi havia les matèries que estudiaven tothom independent de l’especialització) van estudiar la historia del comunisme, la historia del partit comunista, el ateisme, llavors... van ser substituïts per la historia dels partits democràtics i la historia de les religions mundials...
Canviava tot “de cap a peus”, i costava a “desaprendre” les coses ben ficades, com per exemple, la definició de l‘últim tsar , com a tots els tsares i reis en general, era cruel i enemic del poble” fins a... “descobrir”, com realment li van matar amb la seva família (inclòs al metge de la família i els servents). I que era un fet, gens de cruel... quan els van despertar tots, amb els nens, metge de família, etc. a la nit, ordenant-los que vesteixin per fer una foto oficial de la família abans de marxar a un altre lloc de la condemnació... Quan tots es van posar endavant del “fotògraf”, des de les finestres amunt, van sortir els trets... Passa temps, i la família és canonitzada ara, com la Família Santa.
***
Dins quina “bombolla” de la ideologia social o política estem ara?
Ja ho sabrem... o sabran els nostres descendents, amb el temps...