L'àvia es morta

Només tenia quatre anys.
Com li diria?.
Quina reacció tindria?.

Caminant direcció a l'escola.
Trepitjant les fulles seques de tardor.
Els ulls enfonsats per la tristor.
Un dolor agut dins el pit.

Quan em va veure.
Va fitar-me amb aquells ulls grans i penetrants,
amb un rerefons de madures i intel·ligència.
Esperant que li digues el que ja intuïa.
L'àvia es morta
Els seus ulls varen clavar-se en els meus.
Observant-me, analitzant-me.
Mossegant-se lleugerament el llavi.
Mentre una tristó humida, va omplir-li la mirada.

Jo amb un nus a la gola.
Reprimint les llàgrimes.
Intentant dissimular la veu tremolosa.
Empassant saliva amb esforç.
Vaig abraçar-lo tendrament.
Tement que esclates a plorar i jo ja no podes aguantar més.
Aquells ulls preguntaven.
Pots plorar si vols, no t'aguantis, vaig dir-li.
Ell, mirant-me fixament, va dir-me:
- Tu no plores, jo tampoc ho faré.
- Estàs trista ?....Si
-Jo també.
- No la veure més oi?....Potser si, però encara falta molt.
- On es ara?.
Deu l'ha volguda amb Ell, no pateixis allà esta bé, segur que ens veu, i no vol que plorem.
- Mira un avió, potser es allà anant al cel .
No fill no, els avions on van els que es moren no podem veure'ls
- Van de nit?
Segurament.

El camí de tornada a casa, va ser silenciós.
Ell amb mirava per trobar forces i no plorar.
Jo trobava forces en ell per aguantar el meu dolor.
Un embolcall d'unió,ens guiava, aliens a tot el que passava al nostre voltant.

Nomes tenia quatre anys.
I ja va ser el meu suport, la meva força per tirar endavant.