L'avi de Turquia

L'AVI DE TURQUIA.

Jo ho sé. L'avi patern està sol i no vol plorar la seva soledat. Es dutxa i pensa com tots els avis, que l'únic nord cert són els seus néts, i agafa amb parsimònia la tovallola que va deixar el seu nét que viu en terres llunyanes en la seva primera i qui sap si última visita. La tovallola està gastada pels anys i l'olora i fins i tot la besa. Què farà un musulmà, sang de la meva sang en terres cristianes?
No vol plorar i llença un bes a l'aire. Li arribarà aquest simple gest ni que sigui a acariciar la seva ànima? L'avi el recorda com un nen i el nen s'ha fet un home. Sabrà defensar-se i mantenir el seu cor net?
Bufa el vent callat en aquesta barriada d'Istanbul. L'avi no té força per bufar.
Mirarà les fotos en silenci un cop més abans d'anar a la mesquita a resar. Amb aquest tros de tovallola es confor-me i el retrat d'Istanbul al menjador i la cuina petita que espera visites que no arriben, i les veïnes que criden i el fill tan lluny… Tant debò el fill canti una cançó d'esperança.
Tant debò calli la seva soledat com fa ell. Déu quedarà de testimoni entre la seva fe i la meva, quedarà de testimoni entre totes les cançons i tots els silencis tal com ha de fer el Déu compassiu i misericordiós. I quan els nens del PKK surtin descalços al carrer a tirar pedres, l'avi sortirà també de casa seva i qui sap si pensarà en nosaltres.