Lars visita el cementiri de Trieste

Cauen volves de neu per l'aire de Trieste, però en tocar terra esdevenen aigua. I aquest és el desig més intents que ara sent en Lars. La màxima aspiració imaginable és que no qualli la neu. Les sabates gastades poden dur-lo encara pels carrers molls, però no resistirien la cremor de la neu.
La confusió entre el perseguit i el perseguidor és tan intensa que de vegades aquesta idea el confón. Sembla que en aquesta frontera borrosa se subverteixi la relació entre les coses del món. El dubte sobre si la Myrta és viva o morta afegeix encara més tenebra als pensaments.
Però en contra del què li havia jurat el doctor Belmondo, al cementiri de triste cap làpida no du el nom de "Myrta".
Tot i això, Lars s'adona de seguida que aquest fet no exclou res. No resol res. Les possibilitats no es tanquen mai. Es multipliquen a sí mateixes en un univers desbocat, abocat a la multiplicitat infinita. Igual com un gra de blat dóna lloc a una espiga de cent llavors, una tomba inexistent són mil tombes possibles en mil cementiris.
Si aquell qui busques és un fantasma, potser tu també ho ets. Potser era el nom de "Lars" el que li calia haver buscat entre els sepulcres del cementiri de Trieste.
D'altra banda, fou aquell mateix doctor Belmondo qui havia afirmat, temps enrera -i mentre se'l mirava fixament amb els ulls grisos i glaçats-:
-Cregui'm, Lars. El món és ple d'ésser pròfugs d'altres móns. De bubotes i esperits. De no-morts, de feres semi-humanes que malden per traspassar les dimensions i abocar-se aquí, aquí on som. A casa nostra, a la cuina, a la taverna, a l'església, a la farmàcia. Cregui'm, Lars. Li convé creure'm.

Quan Lars va tornar a alçar els ulls per saber l'aspecte del núvols hi va descobrir el mateix to gris i perillós de la mirada del doctor Belmondo. Va apretar els punys dins les butxaques de l'abric i va mirar enrera, per comprovar que no el seguís ningú.