L'antic pensament xinès

L'antic pensament xinès

L'emèrit Higini Miravet, profesor d'Hermenèutica clàssica, ben segur que és emèrit perquè el devien retirar dels càrrecs dels quals algun dia devia vanar-se, però, en el fons, és un personatge que dona conferències sobre antigues creences d'una antiguitat que arriba tan sols a tres o quatre mil anys. I això, senyor Esquitx, són molt pocs anys. Per això, jo, Wang Zhou Ting, em permeto donar-li una mica de lliçó antiga de debò: els inicis de la Xina, el meu país. Crec que vostè i els seus lectors m'ho agrairan.

L'ANTIGA XINA

Obrim un atlas. O potser millor: fem rodar un globus terraqui, si el tenim a l'abast, d'aquells que fèiem sevir al col.legi. Esguardem aquell tros de món on es veuen les terres que toquen l'Oceà Pacífic per l'est. Allà lluny, molt lluny de nosaltres, passat el riu Indus, les planúries del Ganges i les estepes asiàtiques, hi va haver un poble desconegut pels europeus durant molt de temps que, molt abans de l'apogeu de Roma, esdevingué el més gran imperi mai bastit a la Terra. Es diu Xina.
Quan el poderós poble de Roma decidí conquerir les terres de l'est de la Mediterrània -l'Orient Mitjà-, el poble xinès ja controlava una bona part de l'orient asiàtic, "l'extrem orient", que en diem nosaltres. I quan Roma assolí el seu apogeu cultural i la seva màxima extensió de terres dominades, ni l'un ni l'altra no eren comparables a les de Xina .
La cultura greco-romana es pogué extendre a molts pobles i aquests pogueren assimilar-la... fins a cert punt. Però no s'esdevingué allò que el poble de la Xina primigènia havia aconseguit en la seva expansió: introduir-se a les societats del pobles que aconseguia dominar, modificant-les fins a penetrar en la seva ànima, refent-les a imatge dels conqueridors.
L'expansió xinesa fou immensa, definint-se ja aleshores - al temps de l'inici de l'era cristiana- les fronteres que conservaria per sempre més, amb ben poques fluctuacions. Autosuficient i independent, la nació imperial féu esporàdiques incursions més enllà de les murades que edificà al llarg de les fronteres que havia definit, però, essencialment, dirigí les seves energies cap a l'interior, cultivant l'estabilitat i la uniformitat de la seva estructura social, la seva economia i la seva cultura, sense paral.lelisme amb cap altre imperi de l'antiguitat.

Bé... Però, i abans, molt abans?

A l'origen dels temps... existia un gegant enorme, colossal, que es deia Pan K'ou. Per distreure's, va crear el Cel i la Terra, dissociant-los com es fa "quan se separa de la clara el rovell d'un ou" Però la distracció no li fou gens fàcil perquè li costà divuit mil anys, i encara no la pogué acabar. Abans va morir, desplomant-se. El seu esquelet, en caure, va formar les muntanyes de la Xina, la seva carn les planúries, les seves llàgrimes els gran rius, el seu greix la mar, i els seus múltiples paràsits es convertiren en el poble xinès.

Al gegant succeix una trinitat: el Senyor del Cel, el Senyor de la Terra i el Senyor de la Humanitat. Els dos primers tenen dotze caps. El tercer, nou. Aquest regna quaranta-cinc mil anys. Fins que arriba una terrible malvestat, un diluvi immens que sumeix el món en confusió i desordre, però que salva la reina Niu-Wa, la del cos de rèptil, fent fondre la pedra màgica dels cinc colors.
L'univers creat pel gegant Pan K'ou era, a l'inici, inconfortable. Però es féu més còmode quan baixà a la Terra "el Creador del Foc" i "el Constructor de Nius". Tanmateix, el desordre de l'univers era caòtic. Necessitava un equilibri entre l'Home-Microcòsmic i el Món-Macrocòsmic. I arribà l'equilibri amb el TAO, "la Via" o "el Camí", l'Ordre Ideal que organitza l'Univers i, assegurant-se el propi magisteri, permet adquirir la saviesa de la vida i el coneixement del món.

El xinès no és místic, ni necessita una religió, i menys encara cap misteri. Incrèdul però tolerant, el primer que ambiciona és dressar-se per entendre i incorporar-se harmoniosament en l'incomprensible galimaties de la Creació. Els déus són uns ens llunyans i abstractes. Per contra, les experiències dels seus avantpassats, aportació d'un passat venerable, constitueixen "el model per excel.lència". Per això era segur l'èxit dels annals i de les biografies memorables. Sense reticències ni restriccions, perquè la rigidesa s'ha de proscriure ja que podria restringir el joc espontani de la vida. Un joc que és universal, afectant igualment el Cosmos i el domini humà que n'és la seva còpia. D'aquí que aquesta religió primitiva prengui sovint el nom de "universisme".
El Cosmos se sotmet a un ritme que pot regir els seus dos components: l'Espai-Terra i el Temps-Renovació. El Tao ( CAMI), la potència reguladora, reuneix la dualitat Ying-Yang, sense exagerar l'antítesi per no tergiversar la plasticitat de la vida, ni la del pensament xinès que en resulta.
Una equació pot ésser aquesta:
YANG = Déu del cel, sol, calor, activitat, masculinitat, sud.
YIN = Déa de laTerra, ombra, fred, passivitat, feminitat, nord.
Però això no significa gran cosa si els atributs els allunyem del seu context social. A la Xina, aquests dos components són més complementaris que contradictoris. Cobreixen d'altres sub-components que, combinant-se en grups de cinc o sis i repartint-se des del Centre -o Zènit- cap els quatre punts cardinals, produeixen i expliquen tots els fenómens naturals i totes les manifestacions de la vida.

El món dels homes, amb l'emperador per centre, gnòmon regulador del temps com si fos l'eix del món, reprodueix en petit aquest ordre còsmic. D'aquesta superior jerarquia, el minuciós esperit xinès n'ha extret subtils sub-jerarquies que, multiplicant-se fins a l'infinit, reflecteixen les classificacions de la pròpia vida. Aquest delicat sistema de correspondències evita el caos, assegurant l'equilibri, la correlació universal. El Senyor del Cel (Shang-Ti), delega al seu Fill, el Fill del Cel per excel.lència, l'Emperador, els seus ordenats poders que asseguraran la perennitat del Celest Imperi per demostrar que ell és el Centre, l'Eix del món.

No és pot infringir, doncs, la Llei Moral (el KI), a menys que es vulgui destruir l'equilibri universal. El Llibre de la Llei ( el LI-KI) ho expressa amb tota claredat: " És pel poder de la llei moral que el Cel i la Terra col.laboren, que les quatre estacions se succeeixen harmoniosament, que el sol i la lluna brillen, que les estrelles segueixen la seva ruta en el cel, que els rius condueixen les aigües, que tots els elements prosperen, que el bé i el mal es diferencien, que la joia i la ira s'expressen justament, que els subordinats obeeixen els seus superiors, que les orelles hi senten, que tots els éssers, encara que siguin perpètuament canviants, eviten el desordre".

A aquesta religió tan minuciosament organitzada, uns quants filòsofs hi afegiren la seva empremta. Els dos més cèlebres foren Lao-Tseu (570-490) i Confuci (551-478). Confuci era uns vint anys més jove que Lao-Teseu. No se sap amb seguretat si es conegueren. Però la llegenda diu que sí. Diu que un dia Lao-Tseu va dir a Confuci aquestes paraules:
"Amic meu, hauries de convertir-te en una persona menys orgullosa, perquè l'orgull crea innombrables desitjos. Els teus grans projectes no tenen més importància que les teves grans gestes vanes. Tan sols compta el que està en tu."
A aquest sermó va contestar irònicament Confuci:
"Jo sé que els ocells poden volar. No ignoro que els peixos poden nedar. He après que els quadrúpeds corren molt de pressa. Però jo no podria comprendre com s'ho faria un dragó per elevar-se cap al cel. I tinc la impressió que aquest Lao-Tseu, que acabo de trobar, s'assembla molt a un dragó!"

Qui eren aquest parell de genis antitètics?

Sembla que pels volts de l'any 570 a.C. va néixer Lao-Tseu. Alt funcionari a la cort dels Xéou, emigrà al Tibet quan aquesta dinastia va caure.
Se li atribueix una fi meravellosa. Al moment que anava a traspassar les fronteres de l'Imperi, cavalcant sobre d'un búfal, el duaner Yen-Hi l'aturà per demanar-li que li ensenyés la veritat. Lao-Tseu s'aturà i es posà a escriure. En uns dies redactà el seu famós tractat TAO-TÖ-KING, de 81 capítols. El va entregar al duaner, va cavalcar de nou sobre el seu búfal, i s'enfonsà dins l'Eternitat.

Lao-Tse reprèn l'antiga teoria del "TAO" (EL CAMÍ), i l'enriqueix. Se li atribueix l'obra esmentada TAO-TÖ-KING, que vol dir "El llibre de la Potència del Camí". És una obra original, i sovint poc intel.ligible, en la qual el TAO apareix com a principi de totes les coses, base de l'ordre físic i moral de l'Univers. S'ha dit que seria "el principi etern de totes les coses, la força que sosté tot el que existeix, la llei que regeix el món, sense parlar ni obrar, però senyalant la línia del Just, l'Únic Etern, és a dir, el més alt principi del món material i del món moral"
Diu Lao-Tseu:
Ell Camí dels Camins no és pas la vida quotidiana. Per accedir a aquest "Camí", l'home ha d'apartar la il.lusió d'aquest món. El nostre univers és fugaç i fal.laç, sotmés a l'alternança Yang-Yin.

El Taoïsme de Lao-Tseu predicant l'"acció sense obrar" incita a retirar-se de les vanitats mundanes, a evitar la vida pública, a dedicar-se a la meditació, a l'ascetisme, a la mística. Aquesta tendència li valgué per aglomerar diferentes creences, de vegades populars i gens recomanables, de regust a màgia, refusades pel racionalisme de Confuci.

Confuci, cognom que deriva de K'ONG FU TSI, que volia dir "un cert mestre K'ong", va néixer l'any 551 abans de la nostra era.
De jove, ja professor, va começar a predicar una reforma moral basada en el respecte del passat i la pur
esa dels costums. Abandonà les seves obligacions didàctiques per lliurar-se a la meditació dels temes filosòfics que discutien els místics del temps. L'emperador Ting-Hong conegué la seva válua i el féu ministre de Justícia del principat de Lu (l'actual Xan-Tong).

Proclamà: "Mentre tingui arròs per menjar, aigua per beure, i pugui acostar la mà a l'orella per a fer un pavellò que em permeti sentir-hi bé, jo sóc capaç d'afrontar joiosament tot allò que em pugui esdevenir. La riquesa i els honors que em puguin arribar amb injustícia no són per mi més que núvols que corren pel cel..."
Integre, absolutament honest i allunyat dels afers terrestres, passà una vida de meditació i de recerca de la Veritat, fins que unes intrigues àuliques aconseguiren que fos exiliat. Ja tard, quan tenia setanta-tres anys, l'emperador Ngai el tornà a cridar a palau. Morí ben prest.

Els xinesos el consideraren "el savi perfecte". Ell, ni es creia un reformador religiós, ni un profeta. Modestament confessava: "Jo no tinc coneixement innat de la Veritat... la meva passió és tan sols la recerca d'aquesta Veritat." Per a ell, l'univers és un ens que ha de regir-se des d'un ordre superior, que no pot ser més que moral. No refusava l'existència de les divinitats, però no li interessaven: ignorava la metafísica per concentrar el seu interès en l'ordenament del món. L'Estat i la família han d'organitzar-se sense tenir en compte l'individu, però respectant les tradicions ancestrals i l'ànima dels difunts.
És necessari que cada individu conegui i practiqui aquestes set virtuts:
1. Fidelitat envers d'un mateix i envers d'altri.
2. Altruïsme.
3. Humanitat integral.
4. Equitat perfecta en l'existència.
5. Respecte als ritus.
6. Intel.ligència perspicaç, no oblidant mai que la paraula és de plata però el silenci és d'or.
7. Ësser un "fill filial".

Una moral pràctica, doncs, de tendència aristocràtica, tot i que Confuci mai no jutjà ningú segons el seu grau, la seva fortuna o el seu renom. Per ell, com pel seu nét i deixeble Meng-Tseu, o Menci, l'home és bo per natura.
Deixà escrites moltes obres.
Paradoxa final: El Savi Perfecte que, en el fons, no feia cas del déus, fou divinitzat pels seus entusiastes deixebles, i adorat en molts de temples dedicats a ell. El seu culte oficial no va ser abolit fins l'any 1911, l'any de la proclamació de la República xinesa.

Aquest cronista que subscriu, Wang Zhou Ting, s'atura un moment per dir que cada dia admira més la humanitat. Més, les seves contradiccions, i més les seves obres, tant més com els seus pensaments.
Perquè, ¿no és d'admirar que uns pensadors diguin que l'home és bo per natura, quan han viscut en uns segles en què els assassinats, les tortures i les maldats no han tingut fi? ¿Com és possible que un místic i un idealista -per desconeixedors que siguin dels processos vitals- acceptin, per posar tan sols un parell d'exemples (dels quals ni hem parlat però que han estat a l'ordre del dia durant mil.lenis), l'esclavatge i la creació de la casta dels eunucs?
D'altra banda, a mi em sembla evident que la ignorància de la realitat i del "per què" de quasi tot, obligui a pensar, el què vol dir fer hipòtesis sobre allò que es desconeix. Però el què mai no he pogut comprendre és per què els pensadors compliquen tant els pensaments embolicant més i més el que es desconeix. Deu ser que, fent més absurds i més absurdament poètiques llurs hipòtesis, tindran més adeptes les seves teories?
El primer que fa la ment humana quan es posa a pensar alguna cosa que no entén, es crear mentalment quelcom que la justifiqui d'alguna manera, encara que no pugui tenir cap explicació, presentar-la com a tabú i donar-hi força voltes. La humanitat va tardar milers i milers d'anys per adonar-se que l'afirmació d'alguna cosa requeria un previ experiment que demostrés la seva realitat.
No ens posarem, ara, a parlar de filosofia, ni de Lao-Tseu ni de Confuci. Tan sols direm dues paraules : no entenem la filosofia de cap dels dos pensadores xinesos, ¡però tampoc enteníem la lògica aristotèlica i ha regnat suprema fins el segle XIX!. La filosofia és admirable, tant com la seva història... I si voleu comprovar-ho, llegiu "La saviesa d'Occident" de Bertrand Russell (Aguilar, 1952). En un mot: cal llegir, intentar comprendre, i pensar. Que arribem a entendre alguna cosa o no, és problema de la nostra capacitat o incapacitat. La qüestió és tan sols aquesta: on és la raó, si n´hi ha alguna, entre tantes opinions filosòfiques i religioses contradictòries?

Un altre dia, amb permís de vostè, Senyor Esquitx, jo podria retornar, si ho vol, per narrar molt per sobre la història de l'imperi xinés, amb un apèndix dedicat al seu art. Vostè té la paraula.