L'amor a Formentera

Hi havia dies que ens llevàvem aviat, d'altres intentàvem sorprendre el Sol fent-nos pesigolles; la majoria m'odiaves entre somriures. Formentera m'ha donat, m'ha reglat i t'ha envoltat. I aquí la imensitat del fet: el cel t'envoltava.
Crec que la mar coïncidiria amb mi en el concís veredicte: el millor racó del món per veure't brillar.

I aquí, mil poemes que encara he d'escriure. L'illa del Sol ha omplert l'imaginàri de tinta de colors. I aquí, els mil petons que encara t'he de fer:

Reposes feliç i abstracte, aprendre
Deixa d'entendre's, a l'horitzó
Una línia abastable, et transforma
L'aire despentinat, volàtils
Notes d'amor a les mans, regales
Verí dolç si em mires, al blau
Empassar-se suau, noves idees
Absorbides per la mar, primaveres
La nit de lluna plena, un nus
Cantaves a aquella cançó, t'estimo.

Vam trecar cadenes, i en un principi vam trontollar al intentar caminar. Poc a poc i amb la cura que es mereixia l'espectacle, vam somiar de costat: així començà el nostre viatje. En un palau vas convertir aquella barca de fusta, fent l'amor a deshora i amb unes ganes boges. Deixar pas a la barrega perfumada de tacte i paraules. Perdre el sentit, en la més feliç inconsciència: cada dia trobo un nou color als teus ulls quan, mirant-me, dius que m'estimes.