A la dutxa

Em miro els peus secs amb les venes que es dilaten i s'inflen. Sota pressió, sota la suau pressió de mils de gotes de temperatura variant, m'he submergit. Cada gota toca alguna part del meu cos, jo tanco els ulls i deixo l'oïda sota la monotonia d'aquest centelleig constant d'aigua. La pell. Ella em limita i m'hi evoco, em conté i m'hi concentro. Tota la meva atenció. Cada gota. Les espatlles em cauen per les bandes, cedeixen a la gravetat de l'instant, puc notar tot el meu cos suspès en vapor. L'aigua topa contra les meves hipersensibilitzades galtes i s'escorre pels molsuts llavis que s'omplen, que beuen i deixen caure, concentrant totes les gotes.
Arronsada sobre mi mateixa. Les puntes dels meus peus suporten tot el meu cos. No volo, però voldria. Obro els ulls i torno a contemplar les venes marcant-se als meus peus, sobre els meus ossos. No puc negar que em resulta molt atractiu. M'agrada. Em perdo i em relaxo. Respiro satisfacció i el buit de la ment en blanc. No sé on sóc, però ja m'havia imaginat així, sota la dutxa, arronsada perquè les gotes em caiguin de més amunt. Puc veure'm des de fora. Els meus cabells s'inflen dins l'aigua, s'enganxen al meu cos, al meu coll. Un ble queda enllaçat a la cortina de la dutxa i passa per davant dels meus ulls i em guardo la imatge. M'abraço a mi mateixa, a les meves cames i les meves mans ja no són meves. M'acaricio d'amagat. No vull res, senzillament sóc pell. M'he enamorat dels sentits.